La “seguratat” d’en Manuel Valls

Les xarxes socials no deixen de ser un reflex del que som, hi publiquem allò que ens ve de gust, allò que pensem que interessarà a altra gent (i moltes vegades ens equivoquem), allò que ja sabem que acabarà creant polèmica, etc. També és cert que avui dia, com gairebé tothom és present en una o altra, és el mitjà que fa servir la gent que té alguna responsabilitat política, o que voldria tenir-la, per dir-hi la seva. Per tant, les xarxes han esdevingut en l’altaveu per dir qualsevol declaració, bajanada, etc. I per descomptat, des del moment que s’ha d’escriure el text que volem que després es publiqui, aquí és on apareix la principal virtut de les xarxes socials a efectes de la funció d’aquest blog: la de deixar al descobert el grau de desconeixement de la llengua amb què s’escriu: així, aquí teniu un exemple per part d’un parell de mindundis catalanòfobs, aquí un altre d’un dels economistes televius de referència que cada vegada que parla en català destrossa l’idioma (en Bernardos) i, finalment, uns quants més de gent que està, o estava ficada, en política: el líder messiànic de Cs, en Rivera, l’oblidat Pere Navarro, antic Primer Secretari del PSC i Pablo Iglesias, el de Podemos, no confondre amb el fundador del PSOE.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple de, ni més ni menys, que en Manuel Valls, una primera espasa de la política francesa per haver estat Ministre d’Interior (2012-2014) i també Primer Ministre (2014-2016) i actualment regidor a l’Ajuntament de Barcelona encapçalant la candidatura Barcelona pel Canvi-Ciutadans. Tot i el nom, ha passat de ser el fitxatge estrella de Ciudadanos a divorciar-se’n del tot, coses de la política (enllaç), encara que ja se sap que deu ser molt incòmode haver de compartir focus mediàtic amb en Rivera (per allò de dos galls al mateix galliner). Pel que es veu en Valls va fer seu el missatge que va transmetre la militància del PSOE al Sr. Sánchez després d’haver guanyat les darreres eleccions generals, “con Rivera no“.

Però deixem-nos de cabòries polítiques i anem al tema: fixeu-vos en aquesta piulada que va fer fa uns dies a propòsit de la crisi d’inseguretat que està vivint Barcelona a les darreres setmanes: o bé en Valls té el seu català una mica oxidat (recordem que té orígens catalans) o bé és el seu CM (Community Manager) qui no ha fet els deures. També podria ser que el seu francès sigui tan sui generis que el confonin amb el català (vídeo molt bo). En tot cas, segur que la paraula “seguratat” no delata una errada sinó més aviat l’accent xava del català que es parla a Barcelona (primeres pàgines d’aquest article).

¡Tia bona! Com em poses! Mmm!

Què en fa de temps que no sento aquesta expressió dita per uns obrers de la construcció que, enfilats dalt d’una bastida, cridaven cada cop que passava pel carrer una senyora o senyoreta de bon veure, o d’altres de semblants, més cursis, boniques, belles (llistat) o pel contrari, de més mal gust, barroeres, grolleres, potineres, etc. De motius d’aquesta “absència” dels “piropos” en trobaríem uns quants i jo us n’apunto tres: el primer, perquè d’obrers ja no se’n veuen gaires pel carrer, en paral·lel a uns cicles econòmics que han provocat la seva gairebé desaparició del mapa laboral; segon, perquè els temps canvien, evolucionen, i tinc la impressió que més aviat això és quelcom passat de moda; i tercer, perquè agradi o no, estem en un context en què s’imposa allò que anomenen sovint de “políticament correcte”. És probable que quan algú llegeixi això pensarà que entronca amb les tesis de partits com VOX, que tenen en el seu punt de mira qualsevol conducta sospitosa, per a ells, d’un supremacisme feminista o quelcom per l’estil (aquí teniu un exemple i també aquest altre). Val a dir que res més lluny de la meva intenció i bé sigui en forma de micro o de macromasclisme, hi estic totalment en contra: en aquesta qüestió i suposo que en moltes més, VOX és un retorn a l’edat mitjana, un llop disfressat de xai.

Faig aquesta introducció perquè després d’aquesta entrada molt recent de nou hem topat amb un altre barbarisme en forma de castellanisme, abans molt habitual i que reconec, he hagut de comprovar abans al diccionari si la paraula en qüestió era o no acceptada. Doncs bé, quan tinguem una primera cita amb algú i vulguem donar-li una primera bona impressió, fer-li envermellir una mica, no haurem de dir-li cap “piripo” perquè si ho fem en català, aleshores haurem de recórrer a una “galanteria“, “floreta” o “amoreta“. Com a mínim fem que el col·lectiu de feministes més radicals i conscienciades amb la causa ens critiqui per no parlar correctament el català però no pas per ser un masclista.