Escriure tal i com parlem?

Començo amb la següent pregunta: us imagineu que ens deixéssim de punyetes ortogràfiques, gramaticals i lingüístiques en general i ens poséssim d’acord tots plegats per acabar escrivint tal i com pronunciem les paraules, sobretot les que provenen d’altres llengües? Si així fos potser les acadèmies d’idiomes haurien de reorientar la seva activitat formativa i també, entre altres coses, aquest bloc tampoc tindria gaire sentit d’existir. De totes formes no mossegarem la ma que li dóna de menjar no sigui que al final les autoritats pertinents em facin cas i promoguin una veritable revolució en matèria de normativa lingüística. Els que tenim la sort de parlar castellà i català de forma gairebé natural -és el que té un sistema educatiu d’immersió lingüística en un idioma i un context quotidià mixt- sabem que el català té més sons muts que no pas el castellà però no per això deixem d’escriure, si és que en som realment conscients. De la mateixa manera, no em vull imaginar un andalús escrivint tal i com pronuncia el castellà, oimés si és d’aquells d’allò més tancats (aquí teniu un exemple i en aquest altre enllaç un segon). Si de vegades, fins i tot preparant les meves orelles amb temps, sóc incapaç d’entendre’ls. Però què hi farem … deu ser allò de l’España plurinacional i de la riquesa de diversitat de llengües espanyoles, que uns mai s’han cregut i uns altres estem deixant de creure-hi.

Faig aquesta introducció perquè, un cop més, l’àmbit de les forneries i fleques dóna peu per seguir nodrint el bloc. Pareu atenció en aquesta primera imatge en què podeu veure un bon exemple del que és un gal·licisme, és a dir, un element lingüístic d’origen francès introduït en una altra llengua. Això sí, un gal·licisme mal escrit perquè la forma correcta és “croissant” (igual en català). En canvi, el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española sí accepta “cruasán” com el que realment és, un “bollo de hojaldre en forma de media luna”. Posats a no respectar les paraules que incorporem d’altres llengües, aleshores, i per posar un exemple, per què no aprofitem el nostre savuarfer per muntar una butic d’art amater especialitzat en colaix? D’altra banda, i curiosament, fixeu-vos com el cartell incorpora un altre gal·licisme com és la més típica barra de pa d’avui dia, una “baguette”, i que segons el Centre de Terminologia, Termat, podria escriure’s com a “baguet”. De l’accent incorrecte a la vocal O, com a conjunció, ja ni en parlo perquè passa tan desapercebut que ni val la pena.

I és que si ja ens resulta difícil escriure correctament en la nostra pròpia llengua, com no ho ha de ser, i encara més, si ens posen pedres en el camí amb paraules que no són ben bé nostres? I si deixem de costat el francès i creuem el Canal de la Mànega per ficar-nos amb l’anglès, no sé jo si ho tindríem més cru. Us imagineu que un dia quedem amb uns amics per anar al teatre a veure una obra de Sespir i després ens baixem una ap d’Internet per valorar-la amb el nostre smarfon? I després ens fem unes fotos per penjar-les al feisbok? O passem del teatre i quedem per veure un zriler que fan per la televisió en praimtaim? I per rematar la nit, què tal si després fem unes copes en un afterauers aprofitant que ens han donat un flaier? I si ens va l’espectacle més picant, per què no un estriptis?

I per acabar, us poso aquesta segona imatge perquè comproveu com de diferents maneres podem veure escrita el gal·licisme dels c******. Potser la dièresi és el toc del forner per fer que la paraula sembli més catalana. I és que com ja s’ha dit en aquest bloc en algun altre escrit recent, el català ha procurat ser sempre un poble integrador amb la gent nouvinguda, i també amb els seus costums gastronòmics. Eps! si bé la paraula “croissant” prové del francès, heu de saber que l’origen del producte en qüestió no ho és (ho podeu llegir aquí).

Per cert, sabíeu que la paraula “brioix” també és un gal·licisme? Mira que n’hem parlat uns quants cops i fins ara no ho havia esmentat. Ho he descobert amb motiu d’aquest escrit. I és que sempre s’aprenen coses noves.

Errades amb lletra petita

Suposo que si jo tingués un negoci i m’hagués de guanyar la vida faria el que s’acostuma quant a la captació de clients, el màrqueting, etc. I també procuraria no cometre errades ortogràfiques i d’altra mena si hagués de distribuir fulletons de les meves ofertes. I si no hi hagués més remei, com a mínim tindria la delicadesa que el text més visible -el que ha de captar l’atenció dels meus potencials clients- fos el correcte i deixar les errades per allò que tan sovint diem la “lletra petita”, la que és menys visible i que la gent no acostuma a fixar-s’hi. En aquest sentit, us poso dues imatges de sengles fulletons de dos sectors diferents que acompleixen aquesta regla: restauració (pizzeria) i mobiliari. La primera és l’adverbi “abans”, que en aquest cartell hi té una “t” afegida, com qui demana d’afegir un ingredient més a la pizza que està encarregant per telèfon. Ara bé, un hi ha de posar molt la vista per veure-ho perquè entre la mida de la lletra i la posició de la paraula a l’extrem inferior del full, un no s’adona, passa molt desapercebuda.

La segona imatge és l’anunci d’un creuer de regal per acollir-se a l’oferta de moblar el pis amb els mobles d’un determinat establiment que, casualment (o no), ja ha sortit en aquest bloc per un tema dels pronoms febles (veure entrada). D’una banda, l’adjectiu “gratuït” va amb dièresi, signe que aquí no hi és, tret que els dos asteriscs (que indicarien la recomanació de llegir les condicions per acollir-se a l’oferta) ho vulguin simbolitzar, que jo diria que no és el cas. I de l’altra, al costat esquerre del fulletó hi ha el verb (o tal i com està escrit, el participi) “embarcat” quan suposo que la forma correcta ha de ser “embarca’t” (en castellà, “embárcate” i no “embarcado”).

 En ambdós casos les errades están bastant dissimulades  però no per això deixen de ser errades igual de greus que a un li pugui semblar (poc o molt). Per acabar, que sàpiguen els i les responsables de qualsevol establiment comercial que hi ha gent tan rara com jo que, de vegades, ens fixem en la lletra petita. No per aquestes errades he de deixar de menjar pizzes amb l’ingredient “t” afegit o de moblar el pis amb o sense embarcament en un creuer, però tampoc és gaire difícil fer millor les coses, per petites que siguin.