Gal·licismes llestos per endur-se

Tant al català com castellà trobem com més va més paraules importades d’altres llengües que hem acabat incorporant i acceptant -i fins i tot “oficialitzant”- i m’imagino que una bona part deuen provenir de l’anglès, com a idioma que tot ho envaeix. No sóc filòleg i per tant no sé què opina la gent que sí ho és i aquella altra que no sent-ho també vetlla per la “puresa” de la llengua, però suposo que per no posar-se pedres al fetge -pel fet que deu ser quelcom inevitable- ho deuen acceptar com un mal menor. I qui sap si per “endolcir” la pena es prefereix argumentar-ho com una forma d’enriquir i rejovenir l’idioma “envaït”. D’entrada, cal saber que el manlleu de mots a altres llengües és un fenomen normal i fins a un cert punt necessari però d’altra banda, en un context de contacte constant amb altres llengües, convindria rebutjar, sempre que sigui possible, aquells manlleus que no siguin estrictament necessaris -que tinguin un equivalent viu en català o que siguin fàcilment traduïbles- i aquells altres que siguin difícils d’adaptar des del punt de vista de la fonètica, de la grafia o de la derivació.

Sigui com sigui, i independentment de la procedència d’un manlleu, la tendència de la llengua és assimilar-lo als seus propis trets i com a norma general, els manlleus no adaptats s’haurien d’escriure en cursiva o cometes (aquí, però, teniu algunes excepcions). I si no és demanar massa, escriure’ls també correctament! No estic gaire ficat en el món de la moda i de fet, m’avorreix molt però això no treu que n’estigui del tot absent i fins i tot sé el significat d’una expressió tan habitual com prêt-a-porter, d’origen francès i que s’utilitza per a designar la roba confeccionada de manera seriada, amb patrons que es repeteixen en funció de la demanda i que, textualment, vindria a voler dir: “roba preparada per emportar”. En altres paraules, és la moda que amb diferents qualitats i preus, un pot veure diàriament pel carrer. Fixeu-vos en aquesta imatge del cartell que anunciava la inauguració d’una botiga de roba, com entre dos anglicismes s’ha “colat” aquest gal·licisme tan conegut i alhora mal escrit. I és que l’autor del cartell hauria de saber que en francès, la vocal “a”, quan ha d’anar accentuada, sempre és amb accent obert, igual que al català. Es veu que això dels accents ja ha deixat d’estar de moda, de ser chic, que és una cosa antiga, demodé i que evidentment no cal que ens esforcem gaire per trobar un diccionari en una showroom.

Bé, com aquesta imatge no dóna per gaire no cal que hi reflexionem més. De vegades, però, tinc la sensació que determinats manlleus es podrien substituir perfectament per paraules ben nostres però que els preferim per qüestions de moda, màrqueting, perquè el seu ús és més fashion, etc. En fi, cadascú és lliure d’expressar-se amb les ximpleries que cregui més adients però com a mínim, que ho faci bé.

Encara més de croassants i bollería

A risc de fer-me pesat, enceto l’any gairebé com vaig acabar el 2013, amb una nova entrada dedicada al món de la “bolleria” per constatar, una vegada més, que la plaga de castellanismes i gal·licismes mal escrits s’estén pertot arreu, fins i tot per aquelles contrades on en principi podríem pensar que el bon català està més ben resguardat de les males influències (de fet, en aquesta altra entrada ja en feia referència). Però es veu que no, que tot allò que és bo acostuma a tenir problemes perquè arribi a tothom i en canvi, allò que és dolent s’escampa com la pólvora. Ja posats, i en clau humorística, potser hom podria fer de tot això un viral. Fixeu-vos en aquesta primera imatge, d’una cafeteria de Berga, com el gal·licisme “croissant” està mal escrit tal i com dèiem no fa gaire (ho podeu llegir aquí). Atès que som un país on l’aprenentatge d’idiomes estrangers està sota mínims, aleshores per què complicar-nos la vida encara més amb aquestes “foteses” lingüístiques? Oimés si es tracta d’una paraula d’origen francès i ja sabem que aquest idioma està de reculada, demodé, sota l’avenç de l’anglès. Una autèntica llàstima en un cartell tan ben cuidat, formós i on no hi aprecio cap més errada ortogràfica. Dubto, però, de la paraula “gofre” (un altre gal·licisme?) però li atorgarem el benefici del dubte.

I què me’n dieu d’aquesta segona imatge? El primer dia de l’any vaig estar rondant una estona per la capital del Berguedà, confiant de trobar un forn obert on comprar pa, i em vaig topar amb aquest on apareix, de nou, el castellanisme “bollería”. No hi ficarem més cullerada sobre aquesta qüestió perquè com deia al principi, ja comença a ser una mica pesat i res més lluny de la meva intenció que avorrir el lector parlant del mateix. De totes formes, heu de saber que si mai esteu per Berga i heu de convidar algú a prendre un cafè i un “bollu”, podreu triar entre unes quantes opcions interessants, i també que si se us passa pel cap de demanar un brioix no em vull imaginar jo la cara que posarà el personal de l’establiment. D’ignorància, potser?

Per cert, sapigueu que al final vaig trobar un lloc on poder comprar pa tot i que a la colònia de Cal Rosal, molt a prop de Berga.

Escriure tal i com parlem?

Començo amb la següent pregunta: us imagineu que ens deixéssim de punyetes ortogràfiques, gramaticals i lingüístiques en general i ens poséssim d’acord tots plegats per acabar escrivint tal i com pronunciem les paraules, sobretot les que provenen d’altres llengües? Si així fos potser les acadèmies d’idiomes haurien de reorientar la seva activitat formativa i també, entre altres coses, aquest bloc tampoc tindria gaire sentit d’existir. De totes formes no mossegarem la ma que li dóna de menjar no sigui que al final les autoritats pertinents em facin cas i promoguin una veritable revolució en matèria de normativa lingüística. Els que tenim la sort de parlar castellà i català de forma gairebé natural -és el que té un sistema educatiu d’immersió lingüística en un idioma i un context quotidià mixt- sabem que el català té més sons muts que no pas el castellà però no per això deixem d’escriure, si és que en som realment conscients. De la mateixa manera, no em vull imaginar un andalús escrivint tal i com pronuncia el castellà, oimés si és d’aquells d’allò més tancats (aquí teniu un exemple i en aquest altre enllaç un segon). Si de vegades, fins i tot preparant les meves orelles amb temps, sóc incapaç d’entendre’ls. Però què hi farem … deu ser allò de l’España plurinacional i de la riquesa de diversitat de llengües espanyoles, que uns mai s’han cregut i uns altres estem deixant de creure-hi.

Faig aquesta introducció perquè, un cop més, l’àmbit de les forneries i fleques dóna peu per seguir nodrint el bloc. Pareu atenció en aquesta primera imatge en què podeu veure un bon exemple del que és un gal·licisme, és a dir, un element lingüístic d’origen francès introduït en una altra llengua. Això sí, un gal·licisme mal escrit perquè la forma correcta és “croissant” (igual en català). En canvi, el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española sí accepta “cruasán” com el que realment és, un “bollo de hojaldre en forma de media luna”. Posats a no respectar les paraules que incorporem d’altres llengües, aleshores, i per posar un exemple, per què no aprofitem el nostre savuarfer per muntar una butic d’art amater especialitzat en colaix? D’altra banda, i curiosament, fixeu-vos com el cartell incorpora un altre gal·licisme com és la més típica barra de pa d’avui dia, una “baguette”, i que segons el Centre de Terminologia, Termat, podria escriure’s com a “baguet”. De l’accent incorrecte a la vocal O, com a conjunció, ja ni en parlo perquè passa tan desapercebut que ni val la pena.

I és que si ja ens resulta difícil escriure correctament en la nostra pròpia llengua, com no ho ha de ser, i encara més, si ens posen pedres en el camí amb paraules que no són ben bé nostres? I si deixem de costat el francès i creuem el Canal de la Mànega per ficar-nos amb l’anglès, no sé jo si ho tindríem més cru. Us imagineu que un dia quedem amb uns amics per anar al teatre a veure una obra de Sespir i després ens baixem una ap d’Internet per valorar-la amb el nostre smarfon? I després ens fem unes fotos per penjar-les al feisbok? O passem del teatre i quedem per veure un zriler que fan per la televisió en praimtaim? I per rematar la nit, què tal si després fem unes copes en un afterauers aprofitant que ens han donat un flaier? I si ens va l’espectacle més picant, per què no un estriptis?

I per acabar, us poso aquesta segona imatge perquè comproveu com de diferents maneres podem veure escrita el gal·licisme dels c******. Potser la dièresi és el toc del forner per fer que la paraula sembli més catalana. I és que com ja s’ha dit en aquest bloc en algun altre escrit recent, el català ha procurat ser sempre un poble integrador amb la gent nouvinguda, i també amb els seus costums gastronòmics. Eps! si bé la paraula “croissant” prové del francès, heu de saber que l’origen del producte en qüestió no ho és (ho podeu llegir aquí).

Per cert, sabíeu que la paraula “brioix” també és un gal·licisme? Mira que n’hem parlat uns quants cops i fins ara no ho havia esmentat. Ho he descobert amb motiu d’aquest escrit. I és que sempre s’aprenen coses noves.

Best-seller per Sant Jordi

D’aquí una estona em desconnecto de l’ordinador per complir amb la tradició tan nostra de comprar una rosa i un llibre, atès que avui és la diada de Sant Jordi. Sempre he estat -i continuo sent-ho- un àvid lector i per això en un dia com avui estic al cas  de les novetats que hagin sortit al mercat per la possibilitat d’aprofitar algun descompte. Que els temps actuals no estan per menystenir-lo! Ara bé, malauradament resideixo a la ciutat de Manresa on, de moment, no tenim cap botiga de la cadena FNAC perquè ens hi poguem acostar i treure el cap, i ens de conformar amb algunes llibreries d’aquelles de tota la vida i des de fa pocs anys, també un Abacus. Dic això perquè m’hagués agradat beneficiar-me del descuente que anuncien en aquest cartell a bombo i platerets.

Hom podria pensar que qui ha redactat el text deu ser francès o tenir aquest idioma com a habitual perquè si es busca en un diccionari, trobem que una de les accepcions acceptades per al seu homòleg català, “descompte”, és décompte. I també per allò de l’origen gal de Fédération Nationale d’Achats des Cadres (que és el que vol dir realment FNAC). O vés a saber si se li va anar l’olla i va fer una barreja d’ambdues, posant-hi com a “emulsionant” la castellana “descuento”. Si el cartell fos en castellà no cridaria tant l’atenció perquè d’una a altra paraula només varia d’una lletra (i podríem pensar tan sols en un error mecanogràfic). Però no és el cas per què tota la resta del text està escrit en català. I ben correcte, per cert. Tot plegat, em vaig a fer un volt per les paradetes a veure quin llibre trobo que em faci el pes, no fos cas que em “descuentin” uns centimets!

Per cert, aquesta foto és gentilesa de la Lídia Cogolludo, qui sabent de l’existència d’aquest bloc que vetlla pel bon català, no ha perdut el temps en enviar-me-la. I és que hi ha gent a qui no se li escapa ni una.