Tag Archives: barbarisme

Mala peça al teler universitari

Sovint en el món universitari els professors ens queixem de l’escassa, i dolenta, formació en general amb què arriba bona part de l’estudiantat, per descomptat també en aquells aspectes que tenen a veure amb la naturalesa d’aquest blog. Sobre això mateix, de vegades també s’ha comentat el dilema que podem tenir sobre si hem de dedicar part del nostre temps a esmenar errades en qüestions que suposadament han de tenir ja dominades, o passar de tot i fer-l’orni, pensant que això ja no és de la nostra competència; dit en altres paraules, en algun cas m’he demanat com redimonis ha pogut arribar a la universitat alguns estudiants que al meu més modest parer, no reunien uns certs mínims. De fet, la Facultat de Filosofia i Lletres ja fa uns quants anys que va decidir que tothom, a 1r curs, i a banda de la titulació que estigués cursant, havia de fer l’assignatura “Expressió oral i escrita” (a triar català o castellà). És a dir, una mena de curs propedèutic, semestral, de 6 crèdits i passant per caixa.

De totes formes, valdria més que no ens queixéssim tant i mirar-nos més el melic en tant que de vegades nosaltres no som tampoc un bon exemple de prèdica. Prova d’això són alguns escrits que provenen de diferents òrgans de la mateixa universitat i que podeu trobar en aquests sengles enllaços del bloc d’en Xavier Villalba: el primer és un fragment de la guia docent oficial d’un mòdul d’un màster, mentre que el segon és a propòsit de l’atac informàtic massiu del virus Wanacry de fa unes setmanes i del missatge que apareix en la pantalla dels ordinadors connectats a la xarxa de la UAB quan els connectem.

Certament, reconec que algunes d’aquestes errades detectades són d’un nivell elevat, que poden ser un pèl difícil de detectar. Però de totes formes, això no treu que un centre educatiu superior no hagi de mostrar una cura lingüística de tot allò que comunica, sigui qui sigui qui ho faci. I és clar, després ens trobem que els nostres estudiants no dominen gaire la llengua, ni la pròpia ni la primigènia, el llatí. I això ho podem trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres; aquí us deixo la fotografia d’una pintada que hom va fer a l’entrada del seu Deganat amb motiu de la darrera vaga d’estudiants, i on es pot llegir aquesta expressió que vindria a significar “tot és comú” o “tot és de tothom”. No sóc gaire destre en llatí però després de buscar en diferents webs he arribat a la conclusió que “comunia” s’ha d’escriure amb dues emes. De totes formes, si algú m’ha de corregir li prego que ho faci: sempre és bo aprendre dels errors.

 

Deixa un comentari

Filed under Universitat

Canibalisme ortogràfic?

És ben cert que amb això de la globalització, multiculturalitat, la presència de gent d’altres països, el fenomen televisiu dels programes de cuina, etc. cada cop veiem àpats molt curiosos, “exòtics” i que a casa nostra, fins no fa gaire, o bé encara no havien arribat o bé si els trobaves en la carta d’algun restaurant, els consideràvem com “extravagants”. Per sort, hem estat prou sensibles com per obrir el nostre paladar a altres menges i ja no ens hem de limitar als típics entremesos, canalons de la iaia (per cert, sempre m’he demanat qui és aquesta iaia que és capaç d’estar a moltes cuines alhora), fricandó amb bolets, botifarra amb patates i de postres, el pijama, flam de la casa o fruita del temps (de vegades d’un temps molt antic, tot sigui dit). Ara bé, sigui per les causes abans indicades o per altres, podem trobar-nos amb nous plats que per molt oberta que sigui la mentalitat del comensal, no deixen de “grinyolar” una mica, de generar una certa angúnia o neguit perquè hom pot tenir la sensació de sentir-se un “caníbal”. I és que no sé com s’ho agafaria la clientela si d’entrada se’l servís una tapa d'”òrgans carnosos contràctils que serveixen per a produir el moviment de les diferents parts del cos en els animals”, ja que això és, en realitat, un MÚSCUL. Potser és que la crisi del sector pesquer ja és tan greu que els mariners no s’estan de manies i són capaços de vendre en la subhasta del peix qualsevol cosa que es mogui.

Sigui com sigui, si de cas, faríem una tapa de musclos i una altra de … potser cloïsses? Us remarco això de les “xirles” perquè tinc els meus dubtes més que seriosos: no he sabut trobar aquesta paraula en català i al seu lloc els diferents diccionaris consultats m’indiquen “cloïsses”, “escopinyes” … Això sí, demano que les patates facin honor al seu nom i siguin, realment, braves: la mania de molts bars de confondre aquesta salsa amb una barreja de quètxup i maionesa és un “crim gastronòmic” que no passaria la primera ronda del càsting de Masterchef.

Musculs

I per cert, ja que parlem de “crims”, aquí en teniu un altre: és curiós la concepció que pot tenir la gent sobre els animals que ens podem menjar i aquells altres que és una aberració fer-ho. En altres paraules, tothom veu lògic i acceptat que els porcs, pollastres, vaques, xais i conills passin per l’escorxador i en surtin esquarterats i en canvi, fer això mateix amb un poltre és titllat d’assassinat … sí, amb una “A” a la primera vocal. El cavall és, de ben segur, un animal que cau molt bé a moltes persones, d’imatge noble, de vegades salvatge i indomable i per tant, que acabi sent servit en una safata de porexpan a les carnisseries deu ser vist com un pecat. M’imagino també que en aquesta concepció les pel·lícules també hi tenen molt a veure (aquí en teniu algunes). Tant se val, la carn de poltre ha entrat al paladar de la gent i no en sortirà pas. Qui sap si en el fons, aquesta anotació al cartell l’ha escrita un vegetarià o un ferm defensor de les dietes veganes però que sàpiga que de la mateixa manera que segons ell hi ha assassins als escorxadors i carnisseries, també n’hi ha que assassinen la llengua.

Per cert, el meu agraïment a dos antics estudiants (en Quim Vilar i l’Eduard Planas) per haver-me proporcionat les imatges.

assessins_poltre

 

Deixa un comentari

Filed under alimentació, Restauració

He cumplit anys!!

Fa uns dies, l’humil gestor d’aquest bloc va fer anys  i us confessa que està a punt d’arribar a la mitja centúria. Renoi, com passa el temps … Encara recordo quan entre els companys de l’escola (de quan encara en deien “EGB”) ens passàvem targetes o postals de felicitació (passava el mateix en època de Nadal), escrites a ma, amb una cal·ligrafia innocentment treballada i que crec que avui dia faria goig de llegir, per allò que potser ja no tornarem a veure. Per descomptat, una situació molt diferent a l’actual. Els bons costums o es perden per sempre o en el millor dels casos, es transformen i s’adapten als nous temps: la difusió de les noves tecnologies, la popularització de les xarxes socials, etc. I esclar, en tota bugada, algun que altre llençol no surt de la rentadora ben bé igual com hi ha entrat. Ara, totes les felicitacions m’han arribat per Facebook i en algun cas molt puntual, per correu electrònic i de moment cap per Whatsapp (simplement perquè no en tinc). A tot això, tampoc me n’ha arribat cap en format paper, és a dir, mitjançant una targeta o postal de felicitació com les d’abans … Què hi farem! Val a dir que tampoc l’esperava. Tot i així, si algú dels meus éssers estimats o amistats es volgués marcar un detall com aquest (una veritable sorpresa), li estaré molt agraït i no cal que sigui amb una postal gran (sense la lletra “t“) ni que comenci per allò de “Feliç cumpleanys“. Ja posats, potser seria millor deixar-se de barbarismes i anar a una versió més correcta com “aniversari”.

Cumpleanys_postals_grants

Per cert, ja que en aquest cartell de l’entrada d’una llibreria es parla d’enamorats, us colo aquesta altra imatge que em van passar via Facebook: em va semblar divertida i com té un fil directe amb l’objectiu d’aquest bloc l’he estat guardant fins trobar un moment adient per publicar-la. Certament, l’ortografia deu ser tan poc encisadora que no té prou capacitat com per anar enamorant la gent a tort i dret i a més a més, la poesia -potser l’única via amb què poder-ho fer- va de baixa, com el món de les lletres en general. De totes formes, no em veig jo compartint la resta d’anys de la meva vida amb una persona que es passi el dia mirant programes com “MYHYV”, “Sálvame deLuxe” o el “GHVip”, i es dediqui a fer piulades sense cap paraula ben escrita: el màxim exponent de com la mala ortografia pot ser directament proporcional a la brevetat dels missatges. Per cert, tots tres els fan a Telecinco … casualitat? no ho crec pas.

ortografia_enamora

2 comentaris

Filed under Llibreries, Xarxes socials

L’estètica del mal escriure

Recordeu aquesta entrada en què mencionava personatges tan dispars com en Bono (cantant) i l’altre Bono (polític espanyol que representa a la perfecció la “casta”)? Doncs bé, del primer fa temps que li he perdut la pista però del segon, i per desgràcia, no hi ha manera que ens en puguem desempallegar. És com una paparra i fins i tot, ara ha tingut la gosadia de publicar el segon llibre de les seves memòries “Diario de un ministro”. Deu ser allò de si no vols caldo, doncs dues tasses. Però anem al gra i no ens desviem del tema: fixeu-vos a la primera imatge com l’humà és l’únic ésser … intel·ligent (¿?) capaç d’entrebancar amb la mateixa pedra les vegades que convingui, i com per referir-se a “abonament” es recorre a un dels castellanismes més clàssics per substituir-lo. Esclar que també podria ser una picada d’ullet al resultat del partit de “Ciudadanos” (ara es fan dir així) a les eleccions al parlament andalús, ja que la frase podria passar per castellà en mig d’un anunci escrit en català. Per cert, adoneu-vos també de com els accents dels diferents serveis (“cavitació”, “liporeducció”, “exprés”, etc.) també s’han esvaït. Potser és cosa de la màquina del lipolàser que deu està mal calibrada i se’ls ha carregat tots, o qui sap si amb tanta “lipo” han quedat tan succionats que ni poden treure el nas.

Bono_mensual_estetica

I pel que fa a aquesta altra imatge, reconec d’entrada que no les tinc totes: ja sabem que avui dia el santoral pot ser més extens que una guia telefònica atès que de noms “nous” apareixen com de sota les pedres. De totes formes, no havia vist mai fins ara el primer nom de dona de la història de la humanitat escrit d’aquesta altra forma. No he estat capaç de trobar per la xarxa cap referència a aquest altre (¿?) nom i m’atreviria a dir que fins i tot, la persona més il·letrada sabria com escriure’l correctament. Podem pensar en un lapsus (en el teclat d’un ordinador les lletres “v” i “b” estan juntes), que l’autor de l’anunci ens vulgui demostrar el seu rebuig a aquesta història “creacionista” que sempre ens explicaven a catequesi o, simplement, que avorreix les pomes. Sigui com sigui, si realment és una errada, n’hi hauria per llogar-hi cadires però si per aquells misteris de la vida no ho és, aleshores demano disculpes.

Eba_Alvarez

1 comentari

Filed under Estètica-perfumeria

A “llimpiar” tota la merda!

Ja ho sabem: en aquest país tot està podrit i hi ha molta merda per netejar o si més no, aquesta és la sensació que un pot tenir després de fer una ullada a les notícies de qualsevol dia. D’una banda, el sistema financer espanyol, malgrat haver superat les proves d’estrès del BCE i que no fa gaires anys era el millor del món (en paraules d’en Zapatero), no deixa de sorprendre’ns amb casos tan mediàtics com ara el de les black card de Bankia i abans el de les preferents, les pensions milionàries als antics gestors de les caixes d’estalvi rescatades amb diner públic, el finançament a operacions immobiliàries de dubtosa rendibilitat, etc. D’una altra el sistema polític es troba en mans d’una “casta” (paraula ara molt de moda) que no el deixa anar, se l’ha fet seu i limita, quan no impedeix clarament, altres formes de participació ciutadana alternatives a les tradicionals, les de l’stablishment, que alhora les veu com a enemiges i antisistema. És allò que fa temps es diu de la “desafecció” de bona part de la població respecte el sistema de representació política. I per no parlar ara i aquí del debat sobre el referèndum a Catalunya, consulta, costellada o com li vulgueu dir, ja que això donaria per obrir un altre bloc. I en tercer lloc, què dir del sistema judicial? sempre ha tingut una imatge bastant dolenta, de lenta, ineficaç i el més greu i paradoxal, injusta. Només en casos d’alta volada i de repercussió mediàtica molt notable sembla que els jutges “estrella” (alguns han acabat, però, “estrellats”) es posin les piles: Gürtel, Bárcenas, EREs, Bankia i una interminable llista de casos. De totes formes, quan hom veu que en alguns d’aquests són els jutges els que acaben sent inhabilitats (per suposada mala praxi) i els xoriços els que campen lliurement pel carrer com si no hagués passat res, et fa pensar que la independència judicial continua sent una fal·làcia i que la bena que tapa els ulls de la Dama de la Justícia té molts forats esbiaixats.

Llimpiesa

És per tot això que quan vaig veure aquesta pintada no vaig saber què pensar: el podríeu llegir (ara ja l’han netejada) just al costat de la porta d’entrada de l’oficina principal de Caixabanc de Manresa (altrament dit, tothom hi acaba passant pel davant); no sé si es referia a la necessitat de netejar tot i tot i des de la base, i fotre tota la porqueria a l’abocador; no sé si més aviat era un missatge més concret i directe per alguna queixa d’un client vers aquesta entitat en particular; o si tan sols es tracta d’algun veí del barri reivindicant una acció més decidida per part de l’Ajuntament de la ciutat per fer més neta aquesta zona (ja us deia en aquesta entrada que fa temps tinc la sensació que aquesta és una qüestió que ha anat a menys dins el que és la gestió municipal diària).

Sigui com sigui, i posats a reclamar, per què no demanar una comissió de “llimpiesa” idiomàtica, integrada per uns quants agents de la policia local que vetlli perquè tot allò que es pinti als carrers de la ciutat -encara que contradigui les ordenances municipals en aquest aspecte- sigui correcte. Encara recordo una escena de la mítica pel·licula dels Monty Python, “La vida de Brian” en què un parell de soldats romans enxampen en Brian mentre estava escrivint un missatge antiromà en un mur (veieu-la cap el minut 23′ en aquest enllaç) en un llatí ple d’errades (per allò de les famoses declinacions) i, oh sorpresa!! el castiguen a escriure’l correctament 100 cops. Altrament dit, caldria incentivar les pintades urbanes amb un esprai en una ma i el diccionari a l’altra (o en termes més moderns, alguna aplicació al mòbil). Per cert, a la foto no es veu gaire bé però diria que la primera vocal de “Comissió” era una “U” la qual cosa, de poder ser confirmada, hagués estat la “neteja” total de qualsevol lògica ortogràfica.

Per acabar, i aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, us colo en aquesta entrada que fa referència a Caixabanc aquesta altra imatge que em va passar una antiga estudiant meva fa un temps: sembla que la comissió de traducció català-castellà de l’entitat devia estar fent nones (gens estressada) i se’ls va passar per alt això: potser fruit d’un bilingüisme mal entès per certs partits polítics de casa nostra …

CaixaBank

Deixa un comentari

Filed under Bancs-caixes d'estalvi

Compte, el valencià pot enganyar!

No és la meva intenció crear polèmica amb els meus veïns del sud -vull dir els de més enllà del riu Sènia i fins allà on arriben en direcció sud allò que hom anomena “Països catalans”. Faig aquest avís perquè de fa temps que tinc la sensació que per a molta gent sembla que no els hagi quedat gaire clar quin idioma parlen, a més del castellà. Aquí, al que és la Catalunya autonòmica, sempre que ens arriba una notícia de l’àmbit lingüístic provinent de la Comunitat Valenciana (sembla ser que això de “País Valencià” a molta gent li provoca basques) sol venir associada de polèmica, més que res pels intents reiterats, persistents, contumaços i obstinats del govern de la Generalitat Valenciana d’eliminar qualsevol rastre o petjada del català. Al respecte, sempre he pensat que alguna cosa haurem fet malament els catalans perquè se’ns tingui aquesta tírria, tant des del sud com des de l’oest com també des de l’arxipèlag balear. Però tanta com per voler esborrar del mapa una part del seu propi patrimoni cultural, com és una llengua, em costa molt d’entendre.

És clar que com Espanya no s’ha cregut mai allò de ser un “estat plurinacional” i per a un espanyol resident a, posem per cas, Madrid li deu ser més fàcil aprendre català, gallec o èuscar a qualsevol altre país del món que no pas al seu, aleshores no ens hauria de sorprendre aquest fet. I és que quan s’utilitza la llengua per a finalitats polítiques tenim situacions com les següents, per citar només unes quantes: el circumloqui del govern de l’Aragó per no anomenar “català” a la “lengua aragonesa propia del área oriental” (Lapao); la imposició del Decret de Llengües (TIL) del President Bauzá a les Balears; la necessitat d'”espanyolitzar” els alumnes catalans en versió del ministre Wert i la seva LOMCE; la referència de més d’un polític valencià a l’origen de la seva llengua fins als temps dels antics ibers (suposo que fruit d’haver fumat abans alguna substància psicotròpica), etc.

Tentació

Si ja no ens posem d’acord ni en com s’ha d’anomenar una llengua (la mateixa però en territoris diferents), o s’aplica el corró d’una majoria parlamentària que sovint s’ha caracteritzat per la seva hostilitat vers tot allò que pugui provenir del català, per donar legalitat a unes decisions polítiques que no tenen res a veure amb una realitat lingüística científicament més que provada, no m’estranya que puguem tenir dubtes sobre la correcció lingüística del vocabulari emprat. Fixeu-vos en aquesta imatge que em va passar una antiga estudiant meva i que correspon a una botiga d’un centre comercial del municipi valencià d’Alfafar. En principi semblaria que la paraula correcta hauria de ser “temptació” però en canvi, al diccionari general de la llengua valenciana apareix com a correcta, amb els següents significats: Acte i acció de tentar / Persona o cosa que tenta / Estímul que fa de­sijar una cosa / Rel. Inducció al pecat (del llatí temptatiōne o tentatiōne). Per tant, aquesta entrada, que reconec que l’he començada pensant que hi havia una errada … doncs com es diu col·loquialment, “va a ser que no”. De totes formes, ja que he fet l’esforç d’escriure-la no l’eliminaré atès que em serveix també a mode de reflexió sobre una qüestió que no és em tregui la son però que vista des de Catalunya, no acabo de concebre-la.

Tot i no ser filòleg, he de suposar que una llengua admet diverses varietats per a una mateixa paraula però això no implica automàticament que siguin diferents i tinguin orígens diferents. Mal que els pugui doldre a una part de la gent que viu a la Comunitat Valenciana, la seva llengua (anomeneu-la com més us vingui de gust) prové del català (o més ben dit, és català), igual que aquest ve del llatí. O és que algú afirmaria que l’espanyol dels països llatinoamericans es remunta al que devien parlar les antigues civilitzacions ameríndies, abans que arribessin els conqueridors? És curiós veure com allà ningú diu que parla argentí, colombià, bolivià, xilè, etc. i aquí alguns s’entossudeixen a canviar el nom de la seva pròpia llengua: ja posats, anem a fer que els del sud parlin andalús, extremeny, murcià i pugem fins arribar als dominis del castellano-manxec, lleonès o riojà. Oi que ho veuríeu com una ximpleria? De totes formes, si el diccionari de la llengua valenciana admet “tentació” en comptes de “temptació”, no hi tinc res a dir. Prefereixo guardar-me l’opinió.

Per acabar, anem a riure una estona: us poso dos enllaços a sengles gags del programa “Polònia” de TV3 que, al meu modest parer, reflecteixen bé aquesta qüestió del català-valencià. El primer, amb la Rita Barberà i l’antic president de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps; i aquest segon amb el mateix Camps i qui va ser també el seu homòleg català, en Montilla.

Postdata: us enllaço aquesta notícia publicada al diari digital Naciodigital.cat el dimecres 15 d’octubre que inclou una altra “perla” sobre el català a la Comunitat Valenciana. N’hi ha per llogar-hi cadires!

Deixa un comentari

Filed under Joieria, Reflexió

Els “ultracossos” dels castellanismes

No farem escarafalls d’un altre dels enèsims castellanismes que envaeixen el català perquè ja estem tan acostumats que, malauradament, de vegades penso que ja els donem per bons per una simple qüestió d’avorriment. De totes formes, res més lluny de la meva intenció amb aquesta entrada que la d’avorrir-vos … faltaria més! El que passa és que la pretesa ironia amb què es pretén acompanyar cadascuna de les entrades del bloc (no sé, però, si ho aconsegueixo) no ha d’estar exempta d’un missatge educatiu o formatiu: en aquest cas, el de fer-nos veure com estem envoltats de paraules manllevades d’altres llengües, com si fossin pròpies. Em recorda aquella famosa pel·lícula de ciència ficció, “La invasió dels ultracossos” en què els humans, sense adonar-se, acaben dominats per uns éssers vinguts de l’espai i els fan canviar de comportament, tot i que no d’aparença. Només uns pocs ho descobreixen i lluiten per sobreviure entre humans que realment ja han deixat de ser-ho. Igual passa amb els castellanismes, que és com si s’anessin introduint poc a poc dins el català i al final aconsegueixen passar tan desapercebuts que fan perillar la “puresa” de l’idioma envaït. I d’aquí a acabar parlant el “Catañol” hi ha un pas.

Doncs bé, feta aquest preàmbul cinematogràfic, aquí us deixo un exemple més d’un “ultracos” que s’ha introduït al català i acceptat com a habitual, a la vegada que incorrecte depenent de com s’utilitzi. Fixeu-vos en aquestes dues imatges on apareix la paraula “recent”. S’ha de saber que és correcta en català sempre i quan s’utilitzi pròpiament com un adjectiu i posposat a un nom (p. ex. un conflicte recent, una descoberta recent, etc.), però en canvi no pot tenir la funció d’adverbi (anteposat al participi) sinó que en aquest cas l’hem de substituir per locucions del tipus “acabat de …”, “de nou” o altres construccions d’aquest estil segons el context. Aquí teniu uns quants exemples que he trobat tafanejant per la xarxa:

  • No direm Portes recent pintades i sí Portes acabades de pintar.
  • No direm La modificació recent aprovada i sí La modificació recentment aprovada o acabada d’aprovar.
  • No direm Hi haurà ajuts per als recents nascuts i sí Hi haurà ajuts per als nounats. Això, però, amb o sense castellanisme, és avui dia en aquest país, autèntica ciència ficció.
  • No direm Pa recent fet i sí Pa acabat de fer.
  • No direm El 60% dels recents llicenciats ja han trobat feina i sí El 60% dels llicenciats d’enguany … Més ciència ficció!

recents_col·legiats

recent_guanyador

És clar que si us penseu que aquesta mena d’errades és més pròpia de particulars que fan el seu cartellet amb bona fe però poca cura lingüística, o encara més cridaner, d’institucions educatives -encara que no siguin de l’àmbit estrictament de “lletres”-, aneu ben equivocats: en aquest enllaç de Barcelona Activa, dins l’Ajuntament de Barcelona, es demostra com l’administració pública, que també hauria de vetllar per la correcció de tot allò que comunica, també pot veure’s envaïda per aquests “ultracossos” vinguts de no se sap ben bé on. I si com diu la pregunta: “Ets universitari o recent llicenciat i busques feina?”, potser que us presenteu com a traductors, correctors i similars perfils professionals perquè de ben segur que ho fareu millor que la persona que l’hagi escrita.

Així doncs, i com diu en Donald Sutherland, un dels protagonistes de la pel·lícula abans citada (en la seva versió del 1974), perseguim els castellanismes pel bé de la nostra llengua. És clar que ell va acabar també envaït.

imagen

4 comentaris

Filed under alimentació, Supermercat, Universitat

Media Markt és “tonta”?

Deu ser casualitat, o potser cosa del destí, però tot just després d’haver publicat l’anterior entrada sobre l’aparent manca de control en la correcció lingüística de TV3 per part dels seus anunciants, i en una pausa de la pel·lícula Terminator salvation (ja us aviso que és tot prescindible), em vaig topar amb un altre anunci d’una famosa cadena de productes d’electrònica i informàtica, que ha fet molt famós el seu eslògan de no ser “tonto”. D’entrada, i en primer lloc, reconec que no hi he comprat mai cap dels seus productes i per tant, no ser si he actuat com a tal o no. Segon, ahir va ser el primer cop que vaig sentir en català aquest eslògan, tot i que després de buscar informació per la xarxa, aquesta és una qüestió que ja arrossega una certa cua (és a dir, no sóc jo el primer que s’adona del fet). La qüestió és que la cadena tradueix, literalment del castellà, el seu anunci  de “Yo no soy tonto” per “Jo no sóc tonto”. I és clar, la clau rau en l’adjectiu atès que “tonto” no és normatiu en català, alhora que és un d’aquells castellanismes tan estès en la nostra llengua que gairebé tothom el dóna per correcte i fins i tot també diria que insubstituïble. De totes formes, caldria tenir present que no s’hauria de fer ús de cap estrangerisme, vingui d’on vingui i encara que sigui molt discutit, si en català disposem del seu equivalent. Potser seria aquest un cas més del que en diuen “catanyol”.

Presentación1

Si busqueu uns quants sinònims de la versió catalana del “tonto” castellà, val a dir que hi trobarem una certa riquesa d’opcions possibles, com ara “babau”, “ximple”, “tanoca”, “tòtil”, “pallús”, “beneit”, “liró”, “poca-solta” i alguns altres més. Aprofito l’avinentesa per deixar-vos aquest enllaç on trobareu un munt de castellanismes i les seves variants correctes. I és que tinc la sensació que per a moltes altres finalitats no ho sé del cert, però el que és per desqualificar algú, cap idioma es queda curt. Com deia al principi, no sé si jo sóc un ximple per no haver trepitjat encara cap botiga de la cadena Media Markt però potser sí que ho és una mica la persona encarregada de la seva promoció en català. I després diuen que el castellà està maltractat a Catalunya, si fins i tot hom no sap desqualificar correctament en català! Potser que algun terminator de la pel·lícula amb què començava aquesta entrada (posem el model T-800) es passi per les botigues, i comenci a llençar uns quants dels seus “pepinos” amb una bona càrrega de diccionaris sobre  dubtes i barbarismes.

Sigui com sigui, algú hauria de recomanar als responsables d’aquesta cadena que no facin ximpleries amb les seves “tonterias” en publicitat.

Deixa un comentari

Filed under Informàtica-electrònica

Compte amb les “melenes”!

Ho confesso! tot i que no miro gaire la televisió (total, per al que fan), d’ençà uns dies que quan he connectat amb TV3 hi he parat més l’orella que no pas abans. I potser us en demanareu el motiu: doncs és ben senzill; resulta que amb data del 22 de desembre de l’any passat vaig topar casualment amb aquesta carta d’una lectora publicada al diari El Periódico en què es queixava de la manca de control de correcció lingüística dels anuncis televisius, i en referència al cas concret d’una marca de xampú molt coneguda, alhora que impossible d’escriure correctament d’una sola tacada. Doncs bé, just ahir a la nit, crec que abans o en la pausa del programa del “Polònia”, vaig veure un anunci (potser n’hi ha més d’altres marques) on aquesta “heretgia” hi sortia de ple: una formosa model movent el seu caparronet a banda i banda perquè els seus cabells lluïssin com ho han de fer després d’haver-se’ls rentat amb el xampú en qüestió. I aquí faig una segona confessió: fins aleshores desconeixia que en català la paraula “melena” tingués un significat radicalment diferent del castellà. És clar que aquest és un tema que no m’ha preocupat gaire ja que tot i mantenir una bona mata de cabell a la meva edat (això sí, cada cop més blancs), també és cert que fa molt temps que vaig deixar enrere la meva època de dur cabells llargs (fins i tot encara podríem trobar alguna foto on sortís amb cua).

Melena_cabellera

Sigui com sigui, i en primer lloc, no estaria de més que els sistemes de control de qualitat de TV3 tinguessin en compte també la correcció lingüística dels seus anunciants, oimés si suposadament un dels objectius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és vetllar perquè el català arribi a ser una llengua del tot normalitzada (això hauria d’incloure, també, correctament). I segon, no és aquest el primer cop que em topo amb un fet similar sinó que aquí ja en parlava, en aquest cas en relació a un castellanisme tan típic com és el de “financiació”. És clar que també podria ser que aquest xampú fos útil, realment, per netejar el que és una “melena”, és a dir, una “deposició o vòmit de sang negra”. Qui sap si aquest producte és multifuncional, una mena de Cillit Bang, que amb un simple cop d’esprai tant et neteja les juntes del lavabo com et treu la grassa de la paella i qui sap si també serveix com a blanquejador de dents.

Tot plegat, si encara conserveu el cabell ja sabeu que no tindreu mai cap “melena” i sí més aviat una “cabellera”. I si la natura i/o genètica ha determinat que formeu part de les files de les persones calbes, tant se val. Potser fareu més ús del Cillit Bang que de qualsevol xampú.

8 comentaris

Filed under Estètica-perfumeria

Escriure tal i com parlem?

Començo amb la següent pregunta: us imagineu que ens deixéssim de punyetes ortogràfiques, gramaticals i lingüístiques en general i ens poséssim d’acord tots plegats per acabar escrivint tal i com pronunciem les paraules, sobretot les que provenen d’altres llengües? Si així fos potser les acadèmies d’idiomes haurien de reorientar la seva activitat formativa i també, entre altres coses, aquest bloc tampoc tindria gaire sentit d’existir. De totes formes no mossegarem la ma que li dóna de menjar no sigui que al final les autoritats pertinents em facin cas i promoguin una veritable revolució en matèria de normativa lingüística. Els que tenim la sort de parlar castellà i català de forma gairebé natural -és el que té un sistema educatiu d’immersió lingüística en un idioma i un context quotidià mixt- sabem que el català té més sons muts que no pas el castellà però no per això deixem d’escriure, si és que en som realment conscients. De la mateixa manera, no em vull imaginar un andalús escrivint tal i com pronuncia el castellà, oimés si és d’aquells d’allò més tancats (aquí teniu un exemple i en aquest altre enllaç un segon). Si de vegades, fins i tot preparant les meves orelles amb temps, sóc incapaç d’entendre’ls. Però què hi farem … deu ser allò de l’España plurinacional i de la riquesa de diversitat de llengües espanyoles, que uns mai s’han cregut i uns altres estem deixant de creure-hi.

Croassant

Faig aquesta introducció perquè, un cop més, l’àmbit de les forneries i fleques dóna peu per seguir nodrint el bloc. Pareu atenció en aquesta primera imatge en què podeu veure un bon exemple del que és un gal·licisme, és a dir, un element lingüístic d’origen francès introduït en una altra llengua. Això sí, un gal·licisme mal escrit perquè la forma correcta és “croissant” (igual en català). En canvi, el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española sí accepta “cruasán” com el que realment és, un “bollo de hojaldre en forma de media luna”. Posats a no respectar les paraules que incorporem d’altres llengües, aleshores, i per posar un exemple, per què no aprofitem el nostre savuarfer per muntar una butic d’art amater especialitzat en colaix? D’altra banda, i curiosament, fixeu-vos com el cartell incorpora un altre gal·licisme com és la més típica barra de pa d’avui dia, una “baguette”, i que segons el Centre de Terminologia, Termat, podria escriure’s com a “baguet”. De l’accent incorrecte a la vocal O, com a conjunció, ja ni en parlo perquè passa tan desapercebut que ni val la pena.

I és que si ja ens resulta difícil escriure correctament en la nostra pròpia llengua, com no ho ha de ser, i encara més, si ens posen pedres en el camí amb paraules que no són ben bé nostres? I si deixem de costat el francès i creuem el Canal de la Mànega per ficar-nos amb l’anglès, no sé jo si ho tindríem més cru. Us imagineu que un dia quedem amb uns amics per anar al teatre a veure una obra de Sespir i després ens baixem una ap d’Internet per valorar-la amb el nostre smarfon? I després ens fem unes fotos per penjar-les al feisbok? O passem del teatre i quedem per veure un zriler que fan per la televisió en praimtaim? I per rematar la nit, què tal si després fem unes copes en un afterauers aprofitant que ens han donat un flaier? I si ens va l’espectacle més picant, per què no un estriptis?

croissant

I per acabar, us poso aquesta segona imatge perquè comproveu com de diferents maneres podem veure escrita el gal·licisme dels c******. Potser la dièresi és el toc del forner per fer que la paraula sembli més catalana. I és que com ja s’ha dit en aquest bloc en algun altre escrit recent, el català ha procurat ser sempre un poble integrador amb la gent nouvinguda, i també amb els seus costums gastronòmics. Eps! si bé la paraula “croissant” prové del francès, heu de saber que l’origen del producte en qüestió no ho és (ho podeu llegir aquí).

Per cert, sabíeu que la paraula “brioix” també és un gal·licisme? Mira que n’hem parlat uns quants cops i fins ara no ho havia esmentat. Ho he descobert amb motiu d’aquest escrit. I és que sempre s’aprenen coses noves.

Comentaris tancats a Escriure tal i com parlem?

Filed under Cafeteries-forns-fleques