L’ús gairebé compulsiu de les xarxes socials està provocant que molta gent es fiqui en embolics sense buscar-ho i tampoc sense cap necessitat. Aquells que em coneixen saben que procuro ser molt prudent pel que fa a les noves eines de comunicació i que em deixo anar una mica més en l’àmbit de les xarxes (p. ex. Facebook), tot i mirar molt què hi publico; per entendre’ns, no m’importa en absolut que els meus seguidors sàpiguen què penso sobre qüestions de caire polític, educatiu, o que puguin llegir els comentaris de notícies que trobo a la premsa digital, o fins i tot que vegin els missatges creuats amb altres lectors amb els quals puc estar ideològicament a les antípodes (em refereixo a les meves “incursions” pel pamflet de Libertat Digital). D’altra banda, però, no hi publico res de la meva vida personal i familiar, ni anuncio què estic fent a cada moment i on. Crec que això és com si estigués donant a conèixer la meva agenda personal, de la qual sempre he pensat que ha de ser privada i a qui no compto que li hagi d’importar a ningú.
De totes formes, amb aquesta actitud de voler romandre al segle XX reconec que se’m fa difícil entendre com hi ha persones que s’entossudeixen en publicitar aquesta agenda fil per randa, detallada minut a minut, per molt mediàtiques que siguin. I en aquest sentit, ja podem donar per fet que com més es facin servir aquestes xarxes per dir-hi el que sigui -sovint foteses, acudits o opinions que ja se sap que portaran cua- més butlletes es tenen per espifiar-la (s’entén que a nivell ortogràfic), i el que és més greu, perquè altres se n’adonin i ho utilitzin en contra. Així, en aquest bloc són unes quantes les entrades que es fan ressò d’algunes pífies que provenen del món de la política nacional, amb independència de la seva “gravetat”: aquesta d’un polític a Múrcia, aquesta altra de l’Ajuntament de Madrid o una altra de l’entranyable Pere Navarro. L’última que he trobat és aquesta, d’altra banda, molt habitual, i que de ben segur no serà la darrera: la confusió de la preposició “a” amb la forma “ha” del verb “haver” (és clar que a efectes sonors tant se valdria per la mudesa de l’hac). Dit això, deixeu-me fer les meves pròpies reflexions:
En primer lloc, que l’Ada Colau i Pablo Iglesias es quedin tancats en un ascensor només pot voler dir que s’han trobat per confabular alguna mena de “revolució bolivariana” i introduir les idees del chavisme al nostre país. Per sort per ells, la reunió va tenir lloc abans que entrés en vigor la tan polèmica “Llei Mordassa” perquè en cas contrari ja estarien al calabós (ascensor inclòs per complicitat).
Segon, i jo em pregunto: quina obligació tenia el Sr. Iglesias de comunicar al món mundial aquesta incidència que no deixa de ser quelcom anecdòtic? No compto que derivi de cap mandat d’una assemblea del 15-M, més aviat diria que respon a aquest comportament, per mi “malaltís”, de publicitar-ho tot. També podria ser, tractant-se de qui és, d’una mostra més de com sembla que aquest polític estigui més pendent de la comunicació que de res més (de fet és un personatge mediàtic que ha sabut rendibilitzar molt bé el potencial de les xarxes socials i els mitjans audiovisuals).
Tercer, justament per ser molt habitual en certs platós de televisió (La Sexta deu ser la seva segona casa) fa que no trepitgi uns altres (per molt “eclesiàstic” que sigui el seu cognom no és Déu i no pot ser alhora a tot arreu, tot i que alguns el puguin veure i/o acusar de ser una mica “messiànic”). Per això, altres cadenes de televisió no deixen de buscar-li defectes, per molt banals que siguin, i anunciar-los després; en aquest sentit, crida l’atenció que el Telediario de TVE1 s’hagi fet ressò d’aquesta petita “heretgia lingüística”. Ja sabem que la televisió pública espanyola és el millor exemple d’objectivitat, pluralitat i independència respecte el partit de torn que governi … i així els hi va! Per tant, és d’esperar que faci el mateix quan algun càrrec públic del PP l’espifiï en escriure qualsevol ximpleria al seu compte de Twitter o Facebook, estigui dins o fora d’un ascensor.
Sigui com sigui, en última instància el “culpable” de tot això és el mateix Iglesias: recordant aquell famós anunci en què sortia Stevie Wonder i ens recomanava en un castellà “curiós” que si bevíem no havíem de conduir després, aquí passaria el mateix: si piules, fes-ho correctament!
Fartografia 