Ortografia rebaixada i trepitjada?

Fa uns dies, un antic estudiant meu a la Universitat -gràcies Oliver!- em va passar aquesta fotografia de l’aparador d’una sabateria de la capital del Vallès Oriental, Granollers. D’entrada, l’errada més clamorosa és l’ús de la “ç” davant la vocal i el primer que vaig pensar va ser que la persona que va escriure el text es va fixar en l’infinitiu -“llençar“- i per tant, si aquest porta aquesta lletra, què menys que escriure igual totes les altres formes verbals. Doncs no senyor, amb una simple consonant “c” n’hauria prou i ara no estaríem parlant d’aquest cartell. És clar que com aquests són els darrers dies de rebaixes als comerços i cal treure’s de sobre els saldos, au vinga, rebaixem encara més el preu o valor de l’ortografia fins a mínims gairebé mai vistos.

D’altra banda, confesso que tenia dubtes sobre la correcció d’aquest missatge atès que em semblava un calc literal del castellà “tiran los precios” (expressió que tampoc em resulta gaire familiar, tot sigui dit). Per això vaig fer la corresponent consulta al Magí Camps, del Consultori de La Vanguardia -una veritable troballa- i la resposta és aquesta: “Bé, si volen dir que tiren els preus a terra, amb el sentit que no poden ser més baixos, sí que s’ajusta al que diu el diccionari“. Per tant, no m’estendré gaire més en aquesta qüestió però de totes formes, permeteu-me un breu incís: no hagués estat més lògic aplicar la primera persona del plural de l’indicatiu, és a dir, “Llencem els preus”? De l’altra manera ens podríem demanar sobre qui ho està fent, si aquesta sabateria en qüestió, una altra o tot el gremi granollerí de sabaters.

Tot i això, crec que hi ha errades que no podem acceptar ni amb calçador … ja ho veieu, sóc molt dolent fent acudits però hi ha vegades que ens ho posen molt bé per deixar-ne anar un.

Com anem d’apòstrofs? fatal!

L’apòstrof és aquella petita ratlleta que reflecteix en l’escriptura l’elisió d’un so en una llengua parlada i el seu signe consisteix en una coma volada (‘) i no pas en un accent (´), com passa sovint i també sovint passa inadvertit (de la mateixa manera que amb el punt volat de l’ela geminada). No ens posarem ara i aquí a recordar les situacions que en català cal usar aquest signe i quan ens hem d’estar de fer-ho, ja que per això hi ha un munt de manuals i webs que en parlen. Només us vull mostrar uns quants exemples del carrer que en fan un mal ús o, simplement, no l’utilitzen. En el fons, una mostra més de com no estem gaire al cas d’allò que escrivim i publicitem després. En el primer, l’entranyable circ Raluy s’inventa, literalment, un nou espectacle ortogràfic afegint l’apòstrof allà on no n’hi ha hagut mai i parteix la contracció de la forma “de + els”. I l’apòstrof que aquí és sobrer hagués fet molta falta a la tercera imatge, on potser de tant petit que és l’obsequi que es diu que acompanyen les peces (de pernil), se’ls va passar per alt (per cert, aquest és el mateix establiment que fa temps va cometre aquest altre nyap del “pùblic”).

Pel que fa a les imatges del costat dret, l’hotel en qüestió topa amb el complicat món dels pronoms i tot i que apunta maneres i dedueix per on va la cosa, algú podria haver-se informat millor de com s’escriu correctament aquesta forma verbal seguida d’un parell de pronoms, d’on posar el guionet i l’apòstrof entre un i altre. Ho confesso, jo tampoc ho sé del cert sempre, en tots els casos, però per això és bo recórrer als manuals i a una norma que no sé si és d’aplicació universal però que funciona bastant bé: l’apòstrof, millor com més cap a la dreta. Per tant, què tal si ho substituïm per “informa-te’n”? I per acabar, una de dentistes, un àmbit professional que sempre m’ha fet una mica de respecte (i és que el simple fet que em remenin les dents em provoca basarda, més o menys com al conegut Mr. Bean en aquesta mítica escena). Doncs bé, estem veient com les clíniques dentals proliferen a tort i a dret i també com algunes presumeixen que els seus dentistes fan milers i milers d’intervencions, gairebé com a xurros, però alhora són incapaces d'”implantar” un apòstrof allà on més convé: i és que haurien de saber que aquest signe també s’ha d’aplicar sempre davant d’aquelles xifres, tant aràbigues com romanes, que es llegeixen amb vocal inicial; per tant, posats a fer bandera, fem-ho per més d’1 milió d’implants. Per cert, amb el nivell cultural tan baix que hi ha arreu, no sé jo si tothom que llegeixi aquest anunci sabrà l’equivalència d’aquests sis zeros. Digueu-me exagerat però no deixo de ser, en aquest sentit, un pessimista, és a dir, un realista ben informat.

Postdata: ja no comento res de la “ç” de les peces de pernil. Tractant-se d’una de les meves escasses debilitats gastronòmiques, la passo per alt: el palet de la “c” ja me’l cruspiré amb una bona ració d’ibèric.

Llogo plaça de pàrquing i de regal, un diccionari

Encara recordo no fa gaires anys, en comprar el pis que ara ocupo, la insistència del promotor del bloc perquè em quedés una segona plaça de pàrquing amb l’argument que això revaloraria, encara més, la meva inversió. Per sort, en un dels pocs moments de lucidesa que de tant en tant tinc, vaig declinar l’oferiment contraargumentant que ja tenia un segon pàrquing molt a prop. I perquè veieu de quines xifres estem parlant, heu de saber que durant un temps, en aquell mateix carrer podies veure uns quants anuncis enganxats als fanals demanant la gens menyspreable xifra de … 24.000€ per una plaça. Total, si et pares a pensar amb calma es tracta només de dues línies de color groc pintades al terra. I és que en aquells anys de bombolla immobiliària espaterrant, alguna gent feia autèntics disbarats, tant a l’hora de vendre propietats com, sobretot, de comprar-les. Per sort, la crisi està contribuint a posar una mica les coses al seu lloc -malgrat els “cadàvers” que deixa al seu pas- i de fa un temps estem assistint a la caiguda dels preus dels habitatges, així com també el de les places d’aparcament. L’oferta d’aquestes darreres supera amb escreix la demanda actual, potser també la gent s’ho rumia dues vegades a l’hora de comprar un segon cotxe (per la inversió i el cost de mantenir-la), i tot això es fa notar en els preus de venda.

Sigui com sigui, perquè veieu com de baix ha caigut el mercat immobiliari, us adjunto dues imatges de sengles cartells que anuncien el lloguer d’una plaça de pàrquing: la primera, escrita mig en català i mig en castellà (tot i alguna errada d’aquelles que criden al cel), em sembla prou divertida però no compto que l’autor del cartell opini el mateix perquè es queixa que algú li està robant les xinxetes (en aquell moment ja eren quatre cops). I és que avui dia la gent és capaç de robar qualsevol cosa. Potser que a canvi del robatori, el lladregot li deixi una nota amb el text correctament escrit.

I pel que fa a la segona -gentilesa d’una seguidora del bloc i antiga estudiant meva, l’Anna Madrid- no hi ha gaire cosa a dir: de la forma verbal “llogue”, potser el seu autor és de les Terres de Ponent (ja sabeu que allà les vocals neutres les pronuncien com una “E”) i respecte aquesta “Ç”, confesso que del meu estat d’astorament, fins i tot vaig consultar el diccionari francès no fos cas que aquesta paraula fos correcta en la llengua dels gals (per allò que també té aquesta lletra), però no ho és pas. En previsió que se us passi pel cap de trucar al seu autor i oferir-li un diccionari, m’he estimat més amagar el telèfon de contacte. Esperem, però, que la caiguda del mercat de places de pàrquing no sigui un fenòmen paral·el al descrèdit que hom mostra sovint pel català. Per cert, jo també llogo una plaça, ideal per a un cotxe de mida mitjana, us la deixaria a bon preu i en condicions molt avantatjoses … i de regal, un diccionari. Eps, no és cap broma (em refereixo a això del meu lloguer).

Paint excessos culinaris. I lingüístics?

Acabades les festes nadalenques i de cap d’any és el moment de purgar els excessos culinaris de menjar i beure que de ben segur, qui més qui menys, tothom ha comès. Entre sopars d’empresa, tions, sopars de nadal, dinars de Sant Esteve i àpats de nit vella, tenim més números per voler arraconar la bàscula durant un temps que no pas que ens toqui la grossa, la nostra d’enguany o la de més enllà de tota la vida. I és que després de tant banquet pantagruèlic toca una bona purga i recuperar de nou el pecat capital de la gola (però només fins les properes festes, que això és el millor que té la religió catòlica, que peques, te’n penedeixes després i tornes a estar llest per pecar de nou). Deixant de banda això últim, per descomptat que aquestes trobades amb amics, familiars i altres espècimens són també propícies perquè sobresurti alguna persona que se les vulgui donar d’entès en el món dels vins i s’entossudeixi en “il·luminar-nos” amb la seva opinió sobre els vins que hem de demanar a taula i la conveniència d’uns o altres en funció del que mengem. Val a dir que no sóc jo cap persona que hagi estat mai molt interessada en el que d’ençà un temps s’ha anomenat la “nova cultura del vi”, i que mentre el vi m’agradi se me’n fot de si per a les carns és millor un negre, un blanc per al peix i el rosat per als indecisos (ni carn ni peix). I com tampoc tinc un paladar massa exquisit ni tampoc “educat” per distingir aromes, matisos i altres ítems etílics que avui dia ens resulten més familiars que no pas abans, em deixo portar pel vi de la casa o d’alguna bodega que ja conegui. I això sí, també per la cartera: no hi ha ridícul més gran que voler aparentar allò que hom no és en un restaurant d’una certa categoria i que se’t vegi el llautó d’una hora lluny. És clar que també es pot actuar com en Mr. Bean i fer el ridícul amb gràcia.

Doncs bé, un dels trets més característics del reviscolat món del vi són les cartes de tast, que sense entendre gens ni mica en això, suposo que vindria a ser el text que recull de forma breu els aspectes del vi més importants a tenir en compte: origen, com s’ha elaborat, color, gust, amb què és millor acompanyar un o altre, volum d’alcohol, etc. És a dir, aquell document que quan el llegim els neòfits com jo fem cara de babaus per no entendre de la missa la meitat però alhora, de voler aprendre’n més per sortir del restaurant una mica més instruïts (la instrucció pot anar o no inclosa en el preu de l’àpat). També pot ser, com deia al principi, que algú es passi de llest i li encolomin un “Baturrico” per comptes d’un Rioja (però a preu d’aquest darrer). Per tant, no ens vulguem passar de frenada i reconeguem la nostra ignorància en aquells àmbits on no som ningú. Ja hi haurà altres ocasions per fer valdre la nostra vàlua. I en aquest sentit, ara se’ns presenta una com anell al dit.

La primera imatge fa un temps que me la va passar el col·lega Xavier Villalba, professor de la UAB i també blocaire com jo (aquí teniu l’enllaç al seu espai virtual), coneixedor de les meves dèries ortogràfiques i lingüístiques. Correspon a una carta de tast d’un vi concret que inclou unes quantes errades (accents, ela geminada, canvi de gènere de paraula, etc.), però destacant-ne una a primera vista com és el darrer ítem: sempre havia pensat que l’equivalent català del castellà “acidez”, és “acidesa” però potser aquesta carta l’ha redactada una persona de tracte aspre, desagradable i poc sociable, és a dir, “àcida” i hagi volgut fer la punyeta a la bodega en qüestió. El que resulta curiós, però, és que una mica més amunt -en fer referència al paladar- la paraula sí surt correctament escrita. Qui sap si a més de la possibilitat de ser àcida, a mida que l’autor del text anava escrivint també anava fent el seu propi tast i el contingut de l’ampolla se li va fer curt.

I ja que parlem de vi, què millor que un bon acompanyament sòlid, allò que se sol dir en termes gastronòmics, el “maridatge”. Si hem de fer cas del que es diu d’aquest vi en concret, sembla ser que no casaria gaire amb els formatges  (però com diu la dita, en qüestió de gustos, colors). De totes formes, si decidiu de fer cas omís de la recomanació de la carta de tast i tant sí com no us ve de gust una mica de formaTge, aneu amb compte d’on el porteu, no sigui que us donin una altra mena de queviures. Potser és un emmental i per algun dels seus forats s’ha escopolit la lletra “T” que falta en aquest cartell tan elaborat d’una parada d’un mercat de Manresa. Sapigueu, per cert, que tot i la creença popular, el típic formatge amb forats és aquest i no el gruyère (aquí ho podeu llegir).

Com a colofó d’aquesta entrada tan saborosa, dir que la difusió del món del vi entre molta més gent ha afavorit també la publicació de nombrosa documentació de consulta, entre la qual, les guies (de bodegues, denominacions d’origen, rutes, enoturisme, etc.). I malgrat que ja sabem que de tot hi podem trobar a la vinya del Senyor, que de guies en podem llegir de bones i de molt dolentes, una guia hauria de ser, d’entrada, exquisiDa i no pas “exquisita”. Oimés tractant-se de vins. Per cert, bon profit!

Postdata: una seguidora del bloc, i que també en sap un munt d’ortografia, m’ha fet veure a través del Facebook que a la imatge anterior de la carta de tast del vi faltava per indicar l’errada de la paraula “maridatje”. Doncs bé, la imatge ja ha estat rectificada però he preferit no retocar res del text, no cal afegir més llenya al foc (o la bóta on hagi madurat el vi). I és que encara que ens posem la disfresa d’inquisidor aferrissat, sovint quatre ulls veuen més que dos. Gràcies, Esther!

Espaculem amb la llengua?

Ja fa temps que la bombolla immobiliària ha esclatat als morros de molta gent i més d’un se’n deu ara estar penedint d’haver-se pujat al carro que fa uns anys passava per arreu del territori català, prometent obtenir incomptables beneficis amb la compra d’un habitatge. I tant se valia on es localitzés, les seves característiques, si era nou de trinca o de segona, tercera o vés a saber per quines mans havia passat abans, gran o petit, etc. Qui no tenia una segona residència, un dúplex, àtic o casa amb jardí i piscina, no era ningú. I en aquesta dinàmica, diguem-ho clarament, gairebé tothom hi va participar: la contractació d’una súperhipoteca de per vida va esdevenir senyal de ser algú important en aquesta vida. I per això bancs i caixes es van afanyar a donar-nos la possibilitat de no quedar-nos enrere i de poder presumir per haver prosperat, ni que sigui a base de crèdit però alhora d’una base de recursos financers molt feble. Qui no ha sentit mai allò de “sigues propietari d’una casa que mai baixaran de valor”, o “no lloguis un pis perquè és llençar els diners, fes-te’n propietari”. M’estalvio moltes coses sobre aquesta qüestió perquè qui més, qui menys, ja sap com ha anat la història i què està passant avui dia, per desgràcia: dificultats per pagar el rebut de la hipoteca, desnonaments per no poder fer front als deutes i el que és encara més greu, més d’un suicidi derivat d’aquesta situació. La riquesa que se suposava donava un habitatge s’ha esvaït gairebé de cop i volta i ara ens adonem que mai hem sigut rics i que mai hem deixat de ser pobres.

Però deixem de banda aquesta perspectiva tan dramàtica de l’assumpte i anem a l’objecte d’estudi d’aquest bloc: fixeu-vos en aquesta primera foto que us adjunto com apareix una paraula que va estar en boca de tothom i com de vegades la seva pronunciació amb un determinat accent ens pot jugar una mala passada a l’hora d’escriure-la. No sé exactament si això seria un exemple del que des de comarques endins anomenem “parlar pijo” o “bleda”, o per entendre’ns, el que feia l’actriu catalana Lloll Bertran fa uns anys en un programa de TV3 quan interpretava el personatge de Sandra Camaca; si ho recordeu, i amb un to certament exagerat, parlava com si no sabés pronunciar les “e” obertes o neutres i directament deia l’a. De totes formes, si l’autor d’aquest missatge clarament reivindicatiu -per cert, en un edifici a mig construir de Vilanova i la Geltrú-  pertany al grup ARRAN (que no ho sé del cert), aleshores podríem pensar que dins les seves files de militants hi ha alguna persona infiltrada. I és que si hem de fer cas de la seva ideologia i objectius, aleshores aquesta associació juvenil no es caracteritzaria, precisament, per tenir a les seves files persones que puguem qualificar de “pijos”. Tant de bo que tinguessin també una secció dedicada a segar arran qualsevol desviació o heretgia lingüística.

Però si de totes formes ens hem embrancat en una hipoteca i necessitem moblar la llar, segurament també ens caldrà uns quants calés. I què millor que trobar una botiga -en el cas de la següent foto, de cuines- que ens ho posi en safata i que no ens haguem d’amoïnar per si hem de recórrer a mobles de segona ma o nous de trinca però d’una qualitat tan baixa que en comptes de postades de fusta porten muntades altres fetes amb paper de fumar. Per tant, posats a fer-la grossa, demanem també diners perquè el contingut de la llar (aquesta seria el continent) sigui també digne i serveixi per atorgar-nos una certa prestància. Ara bé, aneu amb compte què demaneu perquè potser la botiga en qüestió no us doni ben bé el que necessiteu. I és que si observeu el cartell de la fotografia us adonareu que us poden encolomar una cosa que no existeix. Podríem parlar del barbarisme sobre el verb “finançar”, que és la versió correcta d’una expressió tan habitual com incorrecta com és “financiar”, i d’aquí podríem afegir derivats com “finançament” (en comptes de “financiació” o “financiament”) o “financer” (per “financier”). Ara bé, confesso que no havia mai abans escrita aquesta paraula tal qual es mostra a la imatge, que suposo vindria a ser la traducció literalment errònia del castellà “financiación” o la derivada de “finanza”. I perquè la cosa quedi clara i no en tinguem dubtes, l’autor del cartell ho remarca en color groc. Ole tu!!

Per cert, no us cregueu tot el que digui la televisió. Dic això perquè justament amb motiu del darrer premi de Fórmula 1 que van transmetre per TV3 (25 de novembre), abans d’iniciar-se la cursa van posar uns quants anuncis de concessionaris de cotxes, tots de l’Àrea Metropolitana (em va recordar allò del Movirecord de quan encara anava al cinema). Doncs bé, us ben asseguro que es van fer un fart de pronunciar la paraula “Financiació”. Per tant, i encara que ho publiqui La Vanguardia, les vaques no volen i a TV3, la “nostra”, també podem trobar autèntiques “perles lingüístiques”.

De vacances? I quan diu que les faran?

Sóc conscient que encara queda temps perquè arribin les vacances d’estiu per a molta gent -si és que té sort de tenir-ne i/o diners per fer-ne. Però un no pot evitar de pensar-hi i començar a fer plans tot i que en el meu cas concret i de la meva família, no acostumem a fer-los amb molt de temps d’antelació sinó més aviat el contrari. Ara bé, és la de les vacances una època propícia per nodrir aquest bloc, bé amb algunes fotografies “curioses”, bé amb algunes altres més habituals. Així per exemple, fixeu-vos en la primera i penseu com en aquests temps de reivindicacions nacionals, que si pactes fiscals, que si referèndums d’autodeterminació, consultes populars per a la independència, etc. un es pot passar una mica de rosca en demostrar la seva catalanitat. I sinó, que algú m’expliqui què vol dir fer “vacançes” amb una lletra tan nostra com la “Ç“. Potser endur-se la discografia sencera d’en Lluís Llach (Déu meu, quina creu!)? potser l’obra completa de la Mercè Rodoreda? els vídeos de l’època triomfant d’en Guardiola al Barça? un banyador amb la senyera o l’estelada? viatjar a Montserrat abans d’anar a Sant Miquel del Fai? No ho sé, però en qualsevol cas no es pot negar que qui hagi fet aquest cartell s’hi ha lluït i no té ni punyetera idea de com s’escriu una paraula tan comuna com “vacances”; i això estant en un país on aquestes acostumen a ser un veritable símbol nacional ja que qui més qui menys, tothom aprofita la més mínima oportunitat per fer la bossa i “fugir” uns dies. O potser és que realment és un nacionalista català convençut!

En canvi, en aquesta segona foto sí tenen clar com s’escriu correctament aquesta paraula però en canvi no deuen controlar gaire la terminologia dels mesos en català. Un els podria demanar allò de “quan diuen que tornen?” En català tothom sap (o ho hauria de saber) que el castellà “septiembre” s’escriu “setembre“, tret que qui l’hagi escrit vulgui demostrar a la concurrència que té un mínim nivell de francès per escriure l’esmentat mes en la versió gal·la. És clar que també podria ser una simple traducció errònia del castellà, pensant que com ambdues són llengües amb certes semblances i que provenen del mateix tronc, aleshores la traducció d’una a l’altra és molt fàcil. Tant que es poden cometre ximpleries com aquesta.