Un, dos, tres … responda otra vez

Posem-nos una mica nostàlgics; la gent d’una certa edat recordarà amb molta estima el mític concurs de TVE, “Un, dos, tres, responda otra vez“, que durant moltes temporades va entretenir les famílies, sobretot en una època en què a la televisió només podies sintonitzar dos canals (això ho expliques al jovent d’ara i es produeix un cobriment de cor pandèmic). La primera part del concurs consistia en un tanda de preguntes de temes que, si no recordo malament, eren escollits pels propis concursants sense saber quins eren perquè estaven amagats dins uns sobres. Ara bé, el que tothom sí recorda és que la pregunta començava sempre per Así que por 25 pesetas, dígannos -i aquí es deia el tema triat- como por ejemplo -i aquí la o el presentador deia un exemple del tema-, un, dos, tres… responda otra vez. Adoneu-vos que les respostes correctes valien 25 pessetes (només a la darrera etapa del concurs els premis ja eren calculats en euros).  Bé, deixo ja de banda la part nostàlgica perquè si segueixo segur que em començaria a caure més d’una llàgrima sobre el teclat de l’ordinador.

Faig aquest introducció perquè de la mateixa manera que aquest concurs és un dels clàssics de la televisió nacional, ara que som a l’estiu podem trobar-ne uns altres, d’aquells que sempre es repeteixen i que sabem que en aquesta època de l’any veurem, un cop més, per la televisió o en el pitjor dels casos, haurem de patir novament a les nostres pròpies carns. Fem-ne una prova, así que por 25 pesetas, dígannos “clásicos veraniegos”, un, dos, tres… responda otra vez:

  • La reposició de “Verano azul” a TVE… correcte!
  • La reposició de “Plats bruts” a TV3 … correcte!
  • Les connexions de programes de televisió a peu de platja … correcte!
  • El dramatisme als programes de televisió quan es parla de temperatures … correcte!
  • Els problemes del turisme a les grans ciutats … correcte!
  • Els incendis forestals … correcte!
  • Les vagues de pilots d’avió … correcte!
  • Les vagues del personal de terra dels aeroports … correcte!
  • Les vagues del personal de seguretat dels aeroports … correcte!
  • Les vagues de Renfe … correcte!
  • Mmm … mmm … mmm … ains, no en sé cap més.
  • Vinga, vinga, que se’ns acaba el temps.
  • La reposició de “Verano azul” … incorrecte!
  • Ho sentim, aquesta reposició és una repetició.

 

Doncs bé, els concursants haguessin pogut respondre perfectament aquest altre “clàssic” estiuenc: els anuncis incorrectes dels aires CONDICIONATS, no pas ACONDICIONATS (enllaç). I mira que en aquest cas la botiga en qüestió ho té molt fàcil per esmenar l’error: es treu la lletra “A”, ni tan sols cal refer la resta del cartellet i el text queda ben justificat a l’esquerra.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Mobiliari-parament llar

A rostir els verbs incorrectes!

Sembla que el món de les rostisseries i en general dels establiments de menjars preparats és un àmbit força propici perque aparegui en aquest bloc. De fet, no fa gaires setmanes ja vaig publicar aquest escrit a propòsit d’aquest mateix àmbit. En el cas que us presento aquí la rostisseria comet un dels errors més clàssics en ortografia, i m’ensumo que influenciat pel castellà: en català, a diferència de l’altre idioma, quan ens ve gust menjar una cosa, abans la PROVEM, amb “v” i no pas amb “b”. D’altra banda, tinc el dubte de si el verb “provar” és correcte en aquest anunci; si bé en català és incorrecte en el sentit de prendre una petita quantitat d’un menjar o una beguda, per apreciar-ne el gust i en aquest context cal substituir-lo per “tastar“, també podríem pensar que el text es refereix no tant a tastar un producte concret sinó més aviat a provar la botiga i tot el que ofereix. No em queda gaire clar.

Malgrat aquest dubte el que sí ha de quedar clar és que en aquesta rostisseria provarem el seu MENJAR, paraula que a més de referir-se a un verb, una acció, també indica allò que hom menja per nodrir-se, el que ens empassem, mastegat o no. Per exemple: “fa un quart que som a taula i encara no ens han portat el menjar” o “porta el menjar als porcs”.

 

Deixa un comentari

Filed under Restauració

Analítica poc curosa?

No acostumo a llegir les etiquetes dels productes que em cauen a les mans, bé per mandra o bé perquè com la seva lletra acostuma a ser molt petita, la meva vista em recorda que ja no està per a gaires “proeses visuals”. Ara bé, de tant en tant sí que hi faig una ullada, deu ser allò del meu gen “inquisitorial” per detectar pífies ortogràfiques en tot allò que llegeixi. I la imatge que adjunto n’és una: dues errades en dues paraules que si no hagués estat per aquest zel haguessin passat per alt.

En primer lloc hem de saber que per aquelles particularitats de les llengües, hi ha alguns mots que no tenen el mateix gènere en català que en castellà. És el cas de la paraula “anàlisi“, mentre que al primer idioma és femení en el segon és més “varonil”. Això fa que de retruc, en aquesta etiqueta l’adjectiu “realitzat” s’hagi també de “feminitzar”, ergo, “realitzada“. I segon, una altra particularitat, mentre en castellà hi ha mots que no varien si són en singular o plural, en català sí que ho fan: a més de la paraula en qüestió (sense la lletra “s”) i per posar uns quants casos més, en castellà direm “la” o “las síntesis”, “hipótesis”, “tesis”, “el” o “los “paréntesis”, etc. i en canvi en català haurem de fer servir la forma singular.

Ja se sap que en tema de líquids sempre pot aparèixer problemes, depenent de si són més espessos, densos, o més fluids o dissolts. Un exemple? aquest:

Deixa un comentari

Filed under alimentació

La coma i variants del castellà

Fa cosa d’unes 5 setmanes que vaig publicar aquest escrit a propòsit del signe gramatical de la coma, després de veure per la xarxa una piulada que em va semblar molt idònia, divertida, i que juntament amb aquestes altres dues que ara afegeixo aquí, fan pensar que malgrat pot semblar una cosa molt insignificant, la coma dona molt de joc. D’altra banda, estic descobrint unes quantes variants de la llengua castellana, o de l’espanyol, que desconeixia. Ja sabem que una de les qüestions que tenen entre cella i cella tota aquella gent que està en contra d’una major presència del català, a Catalunya, en molts més àmbits que els actuals, es treuen del barret uns “nous” idiomes, com el valencià, el mallorquí, etc. amb l’argument que no tenen res a veure amb el català i negant d’aquesta manera la seva unitat en un espai territorial que va més enllà de la Catalunya estrictament autonòmica. Per descomptat que aquí també hauríem d’entonar un mea culpa i reconèixer que alguna cosa des de Catalunya s’ha estat fent malament durant molt de temps per haver arribat a aquesta situació (p. ex. aquesta idea tan “romàntica” com caduca dels “països catalans“). De totes formes, com som prou intel·ligents com per no caure en el mateix error, no diem que els murcians parlen “murcià” ni tampoc que hi ha un idioma que es remunta a uns quants mil·lennis en el temps, anterior al naixement del castellà, i que anomenem “castellanomanxec”.

Ara bé, potser sí que no existeixen unes noves versions del castellà que haguem descobert ara i que s’identifiquin amb un territori concret però sí que haurem d’acceptar que n’estan apareixent unes altres que es poden atribuir a un cert grup de persones que es pot identificar fàcilment per seguir la doctrina del “estás en España, habla español” o “enano, habla castellano”, entre altres de similars. Així, fixeu-vos en aquestes dues imatges i descobrirem que a més del “castellano imbécil” de l’anterior escrit, també podem aprendre el “español subnormal” i el “castellano paleto”. Llàstima que encara no haguem vist cap indici d’un castellà “Premi Nobel”, un de “científic”, etc.

En el fons, i venint de qui ve, en aquests dos exemples estic segur que la coma no falta, més aviat sobraria. M’ensumo que deuen provenir de gent que quan surt el tema lingüístic diu que no cal aprendre cap altra llengua perquè amb l’espanyol s’arriba a tot arreu (però després quan van a l’estranger i no els entenen parlen com un indi de les pel·lícules, poc a poc, i també cridant, com si l’altre fos sord). Sol ser la mateixa gent que afirma que ser monolingüe és millor que bilingüe (però després a les comunitats autònomes amb una cooficialitat de llengües ens demanem que també siguem trilingües). Tot plegat, amb gent d’aquest nivell és difícil no donar la raó a la Inés Arrimades i sentir-se una miiiiiica superior, és a dir, un “supremacista”. En tot cas, mai ens n’hauríem de fotre, prou pena tenen.

Deixa un comentari

Filed under Política, Xarxes socials

A l’estiu, tornen els clàssics

És ben sabut que l’estiu és l’època més propícia perquè tornin alguns clàssics, al cinema, televisió, etc. De vegades penso que els responsables d’aquests mitjans no es deuen gratar gaire el cap per pensar en continguts nous perquè ja deuen ser conscients que poca gent se’ls mirarà; i és ben lògic, amb les calorades que hem de suportar preferim estar a la fresca que no tancats en una sala o habitació mirant una pantalleta, encara que puguem disposar d’un aire condicionat. Doncs be, aquests “clàssics” també es donen en l’àmbit lingüístic, sent-ne un de molt clar el dels pronoms febles, maleïts pronoms! Per exemple, recordeu que a mig maig vaig fer aquesta entrada a propòsit d’una de les errades més habituals en aquest camp i deia això:

  • Que els pronoms s’escriuen darrere del verb quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i separats amb un guió o apòstrof.
  • Segon, que si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen i prenen la forma reduïda com ara “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns”, vota’ns o també “CONFIA’NS“. Altrament dit, la forma apostrofada “NS” correspondria al pronom “ENS” (“CONFIA” en nosaltres”), allò que en castellà seria “ConfiaNOS“.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple extret d’un full de propaganda trobat a la bústia de casa meva fa pocs dies. El que dèiem, un clàssic. Esperem que les tasques pròpies de la reforma d’una llar les executin millor que el que és escriure correctament un eslògan.

Deixa un comentari

Filed under Mobiliari-parament llar, Serveis llar

Posa-hi la coma, imbècil!

La coma, aquella petita ratlla que de vegades hom posa entre dues paraules, és un signe gràfic que com a norma general indica una pausa breu dins una oració i que se separa del caràcter següent amb un espai en blanc. Les situacions en què s’ha de col·locar són unes quantes i si voleu alguns exemples, aquí us deixo un parell d’enllaços web on trobareu informació més detallada i millor explicada del que ho pugui fer jo mateix (el Servei Lingüístic de la UOC i el Gabinet de Llengua Catalana de la UAB). En el meu cas, i després d’haver fet una ullada a aquests documents, he de reconèixer que tinc una certa tendència a posar més comes del compte, potser perquè mostro preferència per voler emfasitzar certs aspectes, destacar-los, etc. Per tant, vagi per endavant les meves disculpes si en aquesta entrada penseu que sobre algunes comes. D’altra banda, en aquest bloc no són gaires les entrades que he dedicat a aquesta qüestió, per exemple, podem destacar aquesta (inclou una fantàstica reflexió de l’escriptor Julio Cortázar) i aquesta altra; així doncs, ja es veu que per insignificant que ens pugui semblar aquest signe de puntuació té la seva importància, i no poca, ja que pot fer variar el significat d’allò que estàs dient o escrivint.

Una de les situacions que reclama la coma és, com s’indica en els documents que he enllaçat, abans i després d’un vocatiu. El vocatiu és un tipus de cas gramatical (i aquí ja ens endinsaríem en el camp de la lingüística, que ni de lluny és el meu fort) que s’utilitza per a identificar el nom amb què hom s’adreça directament a una persona o cosa personificada. I com acabo de dir, no posar la coma en un vocatiu porta a situacions com aquesta que us il·lustro. Val a dir que la imatge l’he trobada en el fantàstic blog Societat anònima, del qual en altres ocasions ja he extret material i que no em cansaré mai de recomanar-vos.

Sense voler ofendre, d’entrada, cap persona que es consideri espaÑola i molt espaÑola, unionista, constitucionalista i bla, bla, bla, trobo que aquesta frase de tan sols 10 paraules resumeix molt bé la impressió que de vegades tinc jo del país on m’ha tocat viure. No em justificaré perquè penso d’aquesta manera i si alguna persona creu que estic caient en l’insult gratuït li diré que posat a ser insultat, prefereixo que em titllin d'”imbècil” abans que em diguin “racista”, “xenòfob”, “etnicista”, “terrorista”, “proetarra” (allò tan clàssic de “nazi” ha acabat sent una pantalla superada de tants cops que s’ha banalitzat) i “supremacista”, el darrer insult que s’ha afegit a la llista, pel simple fet de ser independentista i voler que Catalunya sigui un estat. Humilment, penso que des d’un punt de vista polític, social, econòmic, mediàtic, etc. l’España d’avui dia és un país amb molts imbècils (i també que molta altra gent no independentista pensa el mateix), que aquesta imatge se l’està guanyant a pols, alhora que també estic convençut que hi ha gent molt maca amb qui no tindria cap problema en conviure-hi.

Tot plegat, usuari de Twitter @Perxis_9, si has de fer bandera de la bandera d’España (valgui la repetició) pensa en les comes, si no vols acabar fent una mica el ridícul.

1 comentari

Filed under Política, Xarxes socials

Tornem amb els maleïts pronoms

Comencem el juliol de la mateixa manera que vam acabar el maig (aquest blog va romandre “mut” durant el juny), parlant un cop més dels pronoms febles, una qüestió que com ja es comentava a la darrera entrada és, per a alguns (i jo no me n’excloc del tot), un mur infranquejable. De fet, si busqueu en aquest mateix bloc per l’etiqueta “pronoms” us sortirà una bona pila d’entrades, i unes quantes amb errades com la d’aquesta imatge. El que és curiós, però, és que podent recórrer a la traducció al castellà per tenir una mica més clar si hem de posar un o més pronoms, i quins, la gent no ho tingui en compte. M’explico: fixeu-vos en aquest anunci d’una agència immobiliària, la mateixa imatge i el mateix text a les dues cares del paper. Ara bé, mentre en la versió en castellà no sembla que hagi cap problema en saber quins dos pronoms s’hi han d’escriure, un de complement directe (CD, que es refereix al pis a vendre) i un altre d’indirecte (CI, que fa referència a la persona), en català això ja no funciona; tal com està escrit l’anunci falta, precisament, aquest complement directe que, malgrat tot, no ha tingut cap problema en aparèixer a l’altra versió.

D’acord amb les normes, el CI singular LI en combinar-se amb les 4 formes que pot adoptar el CD (la, el, les, els) acaba transformant-se en HIi en el cas que ens ocupa la suma d’ambdós dona això: li + el -> l’hi. O traduït d’una manera més planera, és com si diguéssim: venem el pis al client -> l’hi venem. Tot plegat, i no m’hi estendré més perquè de ben segur que en algun moment o altre, l’erraré en l’ús d’algun pronom, per si voleu més informació sobre aquest món tan inescrutable podeu consultar entre molts altres, aquest enllaç a propòsit de la morfologia dels pronoms febles.

Deixa un comentari

Filed under Immobiliàries

I si us botem?

Se suposa que la universitat ha de ser un “temple de la saviesa” en què la gent que hi entra i després en surt ha d’haver adquirit un conjunt de coneixements, habilitats, competències … amb què afrontar després els reptes de la vida, que és molt dura tota ella. Esclar que això sovint es diu de l’alumnat però no pas de la gent que hi treballa, que també és molta i hi podem trobar perfils i nivells molt diferents. Aleshores, amb quina cara podem demanar als nostres estudiants que facin correctament allò que se li demana si després nosaltres tampoc som un exemple a seguir? I aquí en teniu una mostra, una més perquè en aquest bloc ja hi ha altres entrades anteriors que reflecteixen que la universitat, en general, també va coixa en alguns àmbits (per exemple, aquí i també en aquesta llarga reflexió).

D’altra banda, i anant al tema, ja sabem que en català la qüestió dels pronoms febles és, per a alguns (i jo no me n’excloc del tot), un mur infranquejable amb què es topa dia sí i dia també. Ho reconec, és un món no exempt de dificultats i si busqueu en aquest mateix bloc per l’etiqueta “pronoms”, us sortirà una bona pila d’entrades, algunes amb errades com la d’aquesta imatge (que val a dir que no és meva, la vaig trobar en el mur de Facebook d’un antic estudiant meu que ara exerceix a la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona).

Fixeu-vos que es tracta d’una de les errades més “clàssiques” en aquest àmbit i ara mirarem d’aclarir-la: d’entrada, els pronoms s’escriuen darrere del verb (dits també “enclítics”) quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i van separats del verb amb un guió o apòstrof; segon, si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen, prenent la forma reduïda i aquí teniu uns quants exemples: “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns” o també “VOTA’NS“. És a dir, la forma apostrafada “NS” correspon al pronom “ENS” (“vota a nosaltres”), allò que en castellà seria “VótaNOS“. Si voleu podeu consultar aquest enllaç o veure també aquest vídeo de l’Empar Moliné amb el seu estil sempre tan peculiar (que, ho reconec, a mi em cansa molt).

Tot plegat, potser que en comptes de votar-los els botem (en el sentit de treure fora algú, de despatxar-lo).

1 comentari

Filed under Universitat

MH President Puigdemont, l’hi o li

Ha començat la campanya, una més, per a les elecciones europeas i municipals, és ben bé que no sortim d’una que ja hi som en una altra. Qui segueixi el tema ja estarà al cas de la polèmica d’aquests darrers dies al voltant de la resolució de la Junta Electoral Central (JEC) de retirar la candidatura del President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí (aquí), de la rectificació posterior per part de la justícia espanyola (imagineu com de prevaricada deuria ser la decisió de la JEC) (aquí) i del “zasca” que han rebut en Casado i Rivera, després que el Tribunal Constitucional (TC) ha rebutjat sengles recursos presentats (aquí). De respostes i opinions sobre aquesta darrera decisió, que m’imagino és definitiva i sense possibilitat de recórrer, n’hi ha per a tots els gustos i colors, i per descomptat que jo me n’alegro. I tant de bo que si surt escollit en Puigdemont pugui presentar-se en territori espanyol per recollir l’acta de diputat i gaudint de total immunitat. Crec que molta gent que se sent molt pero que molt espanyola, aquella que posa la bandereta per damunt de qualsevol altra cosa, s’afanyaria per demanar asil polític a Portugal, Andorra o el Marroc.

Deixant de banda les meves cabòries, crec que el donar suport al Sr. Puigdemont s’hauria de fer amb un cert rigor ortogràfic, sigui quin sigui el canal i plataforma utilitzada. Així, en aquesta imatge que he trobat al grup de Facebook anomenat Catalans for yes Group podeu veure algunes errades clamoroses; d’entrada, i començo pel final, l’autor del text no sembla tenir gaire clar el tema dels accents atès que el pronom “TU” no en porta (en castellà sí) i sí el pronom “QUÈ” però obert, no pas tancat (això seria també en castellà). I sense moure’ns de l’àmbit dels pronoms, aquest “L’HI” fa molt mal d’ulls en aquest cas; m’explico: la forma correcta seria “Li” perquè és el pronom de tercera persona que substitueix un complement indirecte (CI) o si ho preferiu, és el datiu singular del pronom de tercera persona ell. El Sr. Puigdemont és el CI perquè respondria a les preguntes “A qui li han tret el càrrec?” i “A qui li han tret el títol de President?” i “A qui li han tret el sou?”.

Val a dir que la forma “L’HI” existeix, és correcta, però en altres situacions. No seré jo qui us doni una lliçó de combinacions possibles de pronoms febles ja que no és el meu fort, però en aquest cas hi ha una regla bàsica: cal tenir en compte si es vol substituir un complement o dos: “LI” correspondria a un complement indirecte i “L’HI” a dos, un de directe i un altre d’indirecte (o també val un de circumstancial de lloc) (vegeu-ne alguns exemples). En tot cas, qui ho tenia sempre molt clar era el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla quan era imitat al programa “Polònia” de TV3, com ja ho comentava en aquesta entrada de … l’octubre de 2013. I és que tempus fugit.

Deixa un comentari

Filed under Política, Xarxes socials

Les rates no portaran accent

Avui, dijous 9 de maig, hi ha una jornada de vaga a les universitats públiques convocada per la plataforma ILP Universitats -que està formada per sindicats d’estudiants, assemblees, joventuts de partits i entitats socials- per reclamar allò que fa temps es ve reclamant: la rebaixa de les taxes universitàries per abaixar el preu de la matrícula. D’entrada em sembla un molt bon motiu per protestar i la vaga és una manera de fer-ho; jo, que treballo a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’ençà un temps em trobo estudiants que després d’haver començat (hi faig docència a 1r curs de Grau) em diuen que ho han de deixar estar, si mes no temporalment, perquè estudiar els resulta més car del que havien previst (al cost de la matrícula s’han d’afegir altres despeses com per exemple, el transport), se’ls ha denegat la beca i s’han de posar a treballar del que sigui i on sigui per arribar a final de mes. I ja no parlem de nivell de Màster, on hi ha gent que ja ni ho contempla perquè els preus de la matrícula són encara més elevats (tret que siguis en Pablo Casado i te’l regalin). Per tant, benvingudes totes aquelles accions que vagin encaminades a facilitar la vida d’estudiant en el seu trànsit per la universitat, que encara que molta gent pugui pensar el contrari, ja us dic que no és gens fàcil ni còmode.

Ara bé, aquesta solidaritat no hauria d’excloure la crítica quan una determinada acció no s’ha fet correctament, en aquest cas des del punt de vista ortogràfic; aquesta imatge l’he trobada al compte de twitter del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans – UAB i correspon a una pancarta penjada a la Facultat de Dret. De forma gràfica i alhora despectiva es titlla la gent que vol fer classe de “rates” (que no comparteixo); ara bé, algú altre podria titllar l’autor del text d’analfabet perquè les rates podran fer el que puguin fer però en tot cas no PODRAN mai posar l’accent a la tercera persona del plural del temps futur del verb PODER. Si fos en castellà sí (accent tancat) però no en català, deu ser allò del fet diferencial entre rates catalanes i rates espanyoles.

Deixa un comentari

Filed under Universitat