La “seguratat” d’en Manuel Valls

Les xarxes socials no deixen de ser un reflex del que som, hi publiquem allò que ens ve de gust, allò que pensem que interessarà a altra gent (i moltes vegades ens equivoquem), allò que ja sabem que acabarà creant polèmica, etc. També és cert que avui dia, com gairebé tothom és present en una o altra, és el mitjà que fa servir la gent que té alguna responsabilitat política, o que voldria tenir-la, per dir-hi la seva. Per tant, les xarxes han esdevingut en l’altaveu per dir qualsevol declaració, bajanada, etc. I per descomptat, des del moment que s’ha d’escriure el text que volem que després es publiqui, aquí és on apareix la principal virtut de les xarxes socials a efectes de la funció d’aquest blog: la de deixar al descobert el grau de desconeixement de la llengua amb què s’escriu: així, aquí teniu un exemple per part d’un parell de mindundis catalanòfobs, aquí un altre d’un dels economistes televius de referència que cada vegada que parla en català destrossa l’idioma (en Bernardos) i, finalment, uns quants més de gent que està, o estava ficada, en política: el líder messiànic de Cs, en Rivera, l’oblidat Pere Navarro, antic Primer Secretari del PSC i Pablo Iglesias, el de Podemos, no confondre amb el fundador del PSOE.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple de, ni més ni menys, que en Manuel Valls, una primera espasa de la política francesa per haver estat Ministre d’Interior (2012-2014) i també Primer Ministre (2014-2016) i actualment regidor a l’Ajuntament de Barcelona encapçalant la candidatura Barcelona pel Canvi-Ciutadans. Tot i el nom, ha passat de ser el fitxatge estrella de Ciudadanos a divorciar-se’n del tot, coses de la política (enllaç), encara que ja se sap que deu ser molt incòmode haver de compartir focus mediàtic amb en Rivera (per allò de dos galls al mateix galliner). Pel que es veu en Valls va fer seu el missatge que va transmetre la militància del PSOE al Sr. Sánchez després d’haver guanyat les darreres eleccions generals, “con Rivera no“.

Però deixem-nos de cabòries polítiques i anem al tema: fixeu-vos en aquesta piulada que va fer fa uns dies a propòsit de la crisi d’inseguretat que està vivint Barcelona a les darreres setmanes: o bé en Valls té el seu català una mica oxidat (recordem que té orígens catalans) o bé és el seu CM (Community Manager) qui no ha fet els deures. També podria ser que el seu francès sigui tan sui generis que el confonin amb el català (vídeo molt bo). En tot cas, segur que la paraula “seguratat” no delata una errada sinó més aviat l’accent xava del català que es parla a Barcelona (primeres pàgines d’aquest article).

¡Tia bona! Com em poses! Mmm!

Què en fa de temps que no sento aquesta expressió dita per uns obrers de la construcció que, enfilats dalt d’una bastida, cridaven cada cop que passava pel carrer una senyora o senyoreta de bon veure, o d’altres de semblants, més cursis, boniques, belles (llistat) o pel contrari, de més mal gust, barroeres, grolleres, potineres, etc. De motius d’aquesta “absència” dels “piropos” en trobaríem uns quants i jo us n’apunto tres: el primer, perquè d’obrers ja no se’n veuen gaires pel carrer, en paral·lel a uns cicles econòmics que han provocat la seva gairebé desaparició del mapa laboral; segon, perquè els temps canvien, evolucionen, i tinc la impressió que més aviat això és quelcom passat de moda; i tercer, perquè agradi o no, estem en un context en què s’imposa allò que anomenen sovint de “políticament correcte”. És probable que quan algú llegeixi això pensarà que entronca amb les tesis de partits com VOX, que tenen en el seu punt de mira qualsevol conducta sospitosa, per a ells, d’un supremacisme feminista o quelcom per l’estil (aquí teniu un exemple i també aquest altre). Val a dir que res més lluny de la meva intenció i bé sigui en forma de micro o de macromasclisme, hi estic totalment en contra: en aquesta qüestió i suposo que en moltes més, VOX és un retorn a l’edat mitjana, un llop disfressat de xai.

Faig aquesta introducció perquè després d’aquesta entrada molt recent de nou hem topat amb un altre barbarisme en forma de castellanisme, abans molt habitual i que reconec, he hagut de comprovar abans al diccionari si la paraula en qüestió era o no acceptada. Doncs bé, quan tinguem una primera cita amb algú i vulguem donar-li una primera bona impressió, fer-li envermellir una mica, no haurem de dir-li cap “piripo” perquè si ho fem en català, aleshores haurem de recórrer a una “galanteria“, “floreta” o “amoreta“. Com a mínim fem que el col·lectiu de feministes més radicals i conscienciades amb la causa ens critiqui per no parlar correctament el català però no pas per ser un masclista.

Les altres no són pas dones?

Us poso en context, Festa Major Alternativa (FMA) de Manresa que es fa en paral·lel a la festa major “tradicional” de la capital del Bages, i que se celebren la darrera setmana d’agost. Aquesta FMA és organitzada per un seguit de col·lectius i entitats, més en concret, Arran, Ateneu La Sèquia, CUP, La Gatzara-Fot-li foc!, PAHC i Escola Popular i si doneu una ullada al seu programa veureu de quin pal va. A més, tal i com reivindica la seva web, “és un espai lliure d’agressions masclistes. Si et sents agredida i necessites ajuda, vés al punt de gestió d’agressions o a les barres”. Per descomptat que estic totalment d’acord amb això últim, faltaria més, i per descomptat també que personatges com en Bertín Osbone o tota la tropa de VOX no hi serien mai benvinguts, llevat que s’oferissin voluntaris per participar en un debat sobre les feminazis, el supremacisme feminista d’esquerres i comunista, chavista, bilduetarra i separatista, sobre la negació del canvi climàtic, o, encara millor, presentar-se per pujar a un escenari i deixar-se estomacar pels assistents jugant al punching ball. Però bé, feta aquesta introducció anem al tema, no sigui que la FMA faci seves aquestes propostes i em convidin a mi.

Ja sabem que darrerament, i per desgràcia, a qualsevol acte festiu multitudinari, o també anant sola pel carrer, moltes dones són víctimes d’agressions masclistes, bé només verbals o ja no tan verbals. Hom té la sensació que de “manades” no només existeix la de Pamplona del 2016 sinó que ara treuen el cap unes quantes més (exemple), i sense anar més lluny a Manresa també n’ha aparegut alguna; potser és la derivada d’un “efecte crida” o també perquè els seus membres deuen tenir la sensació que poden actuar amb una certa impunitat (i això no ho hem de desvincular de la presència de VOX en l’escenari polític NAZIonal). Sigui com sigui, trobo molt encertada tota iniciativa dirigida a augmentar la seguretat de les possibles víctimes davant d’un atac de qualsevol fill de puta d’aquesta mena.

Ara bé, també seria bo que la difusió de dites iniciatives es fes correctament: encara que no es vegi gaire bé, per la mida del text en el cartell, fixeu-vos com en aquest taller d’autodefensa sembla com si les lesbianes i les trans no fossin unes dones com altres. I és que humilment crec que o bé es puntualitza a quines altres dones es dirigeix el taller (hem de deduir que es refereix a les heterosexuals), o bé si aquestes no són incloses, aleshores la coma està de més. Des d’aquí, doncs, crido a la correcció ortogràfica i si cal també a incloure en el taller una katana a l’estil de les pel·lícules de Kill Bill i només quan la situació ho requereixi, fer cas del missatge que es pot llegir en aquesta pintada (cantonada c/ Sabateria amb c/ Sant Miquel, de Manresa):

Barbarisme que no passa de moda

No són poques les entrades en aquest bloc referides a la qüestió dels barbarismes i castellanismes (p. ex. aquesta i aquesta altra); de fet busqueu per aquestes dues etiquetes i us en sortiran unes quantes més. S’entén per “barbarisme” una expressió, paraula o construcció que no es considera assimilada a la llengua pròpia i alhora és vista com un empobriment d’aquesta, un situació que és molt habitual en territoris bilingües. Per la seva banda, un “castellanisme” seria l’exemple més clar d’un barbarisme en el català, tot i que hi ha castellanismes admesos igual que hi ha també gal·licismes, italianismes o anglicismes. Ara bé, i tal com diu Joan Miravitlles en el seu Diccionari general de barbarismes i altres incorreccions, “no és cap pecat que les llengües llatines estiguin tan emparentades i que molts cops es corresponguin tan íntimament. Però això provoca una contaminació que, si bé de vegades és inevitable i no sempre perniciosa, sovint és innecessària, perquè el català disposa de paraules i expressions tan adequades o més, que les manllevades a altres llengües”.

Faig aquesta introducció perquè aquí teniu un altre exemple de castellanisme, d’aquells tan estesos que ni ens adonem que no són correctes. En aquest cas en comptes d'”embusteru” l’autor de la pintada hagués pogut escriure formes més correctes com “mentider“, la més habitual i suposo que utilitzada, o també sinònims com “farsaire“, “falsari“, “falsiós“, “enganyós“, etc. Malgrat això, i tractant-se del personatge a qui fa referència la pintada, molt em temo que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) acabarà per claudicar i acceptar finalment aquesta forma (faltaria per veure si escrita com a “embuster” o “embusteru“). I és que tractant-se d’un membre de la classe política del país (i això és extensiu a tota Espanya) gairebé serà inevitable parlar de “mentider” o “embuster” com a sinònim de “polític” (en el sentit de persona que es dedica a la política). És a dir, un barbarisme que mai passarà de moda. Per acabar, posats a insultar algú, recomano abans de consultar un llistat d’insults, que en català en tenim un munt i alguns de molt curiosos (heus aquí un exemple) i que podrien haver estat aplicats en aquests dos casos de titulars de premsa que us poso. Adoneu-vos com en el primer el Sr. Albiol, en una mena de pirueta lingüística, fa servir la forma correcta i la incorrecta com a sinònims.

Conjunció massa excloent?

Són unes quantes vegades les que en aquest bloc hem vist que la qüestió dels accents pot portar de corcoll a més d’una persona. Jo mateix he reconegut també que de tant en tant he de repassar les normes d’accentuació i que sovint sé com s’accentuen les paraules no tant per conèixer-les bé, aquestes normes, sinó més aviat perquè a força d’escriure i llegir, al final ja he memoritzat l’opció correcta: si porten accent, si no en porta, si és tancat, obert … I si tot i així el dubte no desapareix, sempre dic que és molt fàcil recórrer a Internet i consultar un dels nombrosos manuals que hi podem trobar, de tota mena i dirigits a qualsevol tipus de públic (p. ex. us enllaço aquest amb una orientació clarament escolar).

Si entrem una mica en detall del cas que ens ocupa aquí, veurem que la lletra “O” pot portar un accent obert o tancat, depenent dels casos, però mai s’accentua quan l’han deixada sola. En aquest cas es tracta d’una conjunció, és a dir, un nexe que uneix oracions o paraules, de tipus disjuntiu, que implica una elecció forçosa, ergo, o una cosa o una altra (podeu veure-ho en aquest enllaç). De fet, quan es tracta d’immboles, o bé els llogues o bé els compres però no es poden excloure les dues opcions alhora.

Un, dos, tres … responda otra vez

Posem-nos una mica nostàlgics; la gent d’una certa edat recordarà amb molta estima el mític concurs de TVE, “Un, dos, tres, responda otra vez“, que durant moltes temporades va entretenir les famílies, sobretot en una època en què a la televisió només podies sintonitzar dos canals (això ho expliques al jovent d’ara i es produeix un cobriment de cor pandèmic). La primera part del concurs consistia en un tanda de preguntes de temes que, si no recordo malament, eren escollits pels propis concursants sense saber quins eren perquè estaven amagats dins uns sobres. Ara bé, el que tothom sí recorda és que la pregunta començava sempre per Así que por 25 pesetas, dígannos -i aquí es deia el tema triat- como por ejemplo -i aquí la o el presentador deia un exemple del tema-, un, dos, tres… responda otra vez. Adoneu-vos que les respostes correctes valien 25 pessetes (només a la darrera etapa del concurs els premis ja eren calculats en euros).  Bé, deixo ja de banda la part nostàlgica perquè si segueixo segur que em començaria a caure més d’una llàgrima sobre el teclat de l’ordinador.

Faig aquest introducció perquè de la mateixa manera que aquest concurs és un dels clàssics de la televisió nacional, ara que som a l’estiu podem trobar-ne uns altres, de clàssics, d’aquells que sempre es repeteixen i que sabem que en aquesta època de l’any veurem, un cop més, per la televisió o en el pitjor dels casos, haurem de patir novament a les nostres pròpies carns. Fem-ne una prova, así que por 25 pesetas, dígannos “clásicos veraniegos”, un, dos, tres… responda otra vez:

• La reposició de “Verano azul” a TVE… correcte!
• La reposició de “Plats bruts” a TV3 … correcte!
• Les connexions de programes de televisió a peu de platja … correcte!
• El dramatisme als programes de televisió quan es parla de temperatures … correcte!
• Els problemes del turisme a les grans ciutats … correcte!
• Els incendis forestals … correcte!
• Les vagues de pilots d’avió … correcte!
• Les vagues del personal de terra dels aeroports … correcte!
• Les vagues del personal de seguretat dels aeroports … correcte!
• Les vagues de Renfe … correcte!
• Mmm … mmm … mmm … ains, no en sé cap més.
• Vinga, vinga, que se’ns acaba el temps.
• La reposició de “Verano azul” … incorrecte!
• Ho sentim, aquesta reposició és una repetició.

 

Doncs bé, els concursants haguessin pogut respondre perfectament aquest altre “clàssic” estiuenc: els anuncis incorrectes dels aires CONDICIONATS, no pas ACONDICIONATS (enllaç). I mira que en aquest cas la botiga en qüestió ho té molt fàcil per esmenar l’error: es treu la lletra “A”, ni tan sols cal refer la resta del cartellet i el text queda ben justificat a l’esquerra.

A rostir els verbs incorrectes!

Sembla que el món de les rostisseries i en general dels establiments de menjars preparats és un àmbit força propici perque aparegui en aquest bloc. De fet, no fa gaires setmanes ja vaig publicar aquest escrit a propòsit d’aquest mateix àmbit. En el cas que us presento aquí la rostisseria comet un dels errors més clàssics en ortografia, i m’ensumo que influenciat pel castellà: en català, a diferència de l’altre idioma, quan ens ve gust menjar una cosa, abans la PROVEM, amb “v” i no pas amb “b”. D’altra banda, tinc el dubte de si el verb “provar” és correcte en aquest anunci; si bé en català és incorrecte en el sentit de prendre una petita quantitat d’un menjar o una beguda, per apreciar-ne el gust i en aquest context cal substituir-lo per “tastar“, també podríem pensar que el text es refereix no tant a tastar un producte concret sinó més aviat a provar la botiga i tot el que ofereix. No em queda gaire clar.

Malgrat aquest dubte el que sí ha de quedar clar és que en aquesta rostisseria provarem el seu MENJAR, paraula que a més de referir-se a un verb, una acció, també indica allò que hom menja per nodrir-se, el que ens empassem, mastegat o no. Per exemple: “fa un quart que som a taula i encara no ens han portat el menjar” o “porta el menjar als porcs”.

 

Analítica poc curosa?

No acostumo a llegir les etiquetes dels productes que em cauen a les mans, bé per mandra o bé perquè com la seva lletra acostuma a ser molt petita, la meva vista em recorda que ja no està per a gaires “proeses visuals”. Ara bé, de tant en tant sí que hi faig una ullada, deu ser allò del meu gen “inquisitorial” per detectar pífies ortogràfiques en tot allò que llegeixi. I la imatge que adjunto n’és una: dues errades en dues paraules que si no hagués estat per aquest zel haguessin passat per alt.

En primer lloc hem de saber que per aquelles particularitats de les llengües, hi ha alguns mots que no tenen el mateix gènere en català que en castellà. És el cas de la paraula “anàlisi“, mentre que al primer idioma és femení en el segon és més “varonil”. Això fa que de retruc, en aquesta etiqueta l’adjectiu “realitzat” s’hagi també de “feminitzar”, ergo, “realitzada“. I segon, una altra particularitat, mentre en castellà hi ha mots que no varien si són en singular o plural, en català sí que ho fan: a més de la paraula en qüestió (sense la lletra “s”) i per posar uns quants casos més, en castellà direm “la” o “las síntesis”, “hipótesis”, “tesis”, “el” o “los “paréntesis”, etc. i en canvi en català haurem de fer servir la forma singular.

Ja se sap que en tema de líquids sempre pot aparèixer problemes, depenent de si són més espessos, densos, o més fluids o dissolts. Un exemple? aquest:

La coma i variants del castellà

Fa cosa d’unes 5 setmanes que vaig publicar aquest escrit a propòsit del signe gramatical de la coma, després de veure per la xarxa una piulada que em va semblar molt idònia, divertida, i que juntament amb aquestes altres dues que ara afegeixo aquí, fan pensar que malgrat pot semblar una cosa molt insignificant, la coma dona molt de joc. D’altra banda, estic descobrint unes quantes variants de la llengua castellana, o de l’espanyol, que desconeixia. Ja sabem que una de les qüestions que tenen entre cella i cella tota aquella gent que està en contra d’una major presència del català, a Catalunya, en molts més àmbits que els actuals, es treuen del barret uns “nous” idiomes, com el valencià, el mallorquí, etc. amb l’argument que no tenen res a veure amb el català i negant d’aquesta manera la seva unitat en un espai territorial que va més enllà de la Catalunya estrictament autonòmica. Per descomptat que aquí també hauríem d’entonar un mea culpa i reconèixer que alguna cosa des de Catalunya s’ha estat fent malament durant molt de temps per haver arribat a aquesta situació (p. ex. aquesta idea tan “romàntica” com caduca dels “països catalans“). De totes formes, com som prou intel·ligents com per no caure en el mateix error, no diem que els murcians parlen “murcià” ni tampoc que hi ha un idioma que es remunta a uns quants mil·lennis en el temps, anterior al naixement del castellà, i que anomenem “castellanomanxec”.

Ara bé, potser sí que no existeixen unes noves versions del castellà que haguem descobert ara i que s’identifiquin amb un territori concret però sí que haurem d’acceptar que n’estan apareixent unes altres que es poden atribuir a un cert grup de persones que es pot identificar fàcilment per seguir la doctrina del “estás en España, habla español” o “enano, habla castellano”, entre altres de similars. Així, fixeu-vos en aquestes dues imatges i descobrirem que a més del “castellano imbécil” de l’anterior escrit, també podem aprendre el “español subnormal” i el “castellano paleto”. Llàstima que encara no haguem vist cap indici d’un castellà “Premi Nobel”, un de “científic”, etc.

En el fons, i venint de qui ve, en aquests dos exemples estic segur que la coma no falta, més aviat sobraria. M’ensumo que deuen provenir de gent que quan surt el tema lingüístic diu que no cal aprendre cap altra llengua perquè amb l’espanyol s’arriba a tot arreu (però després quan van a l’estranger i no els entenen parlen com un indi de les pel·lícules, poc a poc, i també cridant, com si l’altre fos sord). Sol ser la mateixa gent que afirma que ser monolingüe és millor que bilingüe (però després a les comunitats autònomes amb una cooficialitat de llengües ens demanem que també siguem trilingües). Tot plegat, amb gent d’aquest nivell és difícil no donar la raó a la Inés Arrimades i sentir-se una miiiiiica superior, és a dir, un “supremacista”. En tot cas, mai ens n’hauríem de fotre, prou pena tenen.

A l’estiu, tornen els clàssics

És ben sabut que l’estiu és l’època més propícia perquè tornin alguns clàssics, al cinema, televisió, etc. De vegades penso que els responsables d’aquests mitjans no es deuen gratar gaire el cap per pensar en continguts nous perquè ja deuen ser conscients que poca gent se’ls mirarà; i és ben lògic, amb les calorades que hem de suportar preferim estar a la fresca que no tancats en una sala o habitació mirant una pantalleta, encara que puguem disposar d’un aire condicionat. Doncs be, aquests “clàssics” també es donen en l’àmbit lingüístic, sent-ne un de molt clar el dels pronoms febles, maleïts pronoms! Per exemple, recordeu que a mig maig vaig fer aquesta entrada a propòsit d’una de les errades més habituals en aquest camp i deia això:

• Que els pronoms s’escriuen darrere del verb quan van amb un infinitiu, gerundi o imperatiu i separats amb un guió o apòstrof.
• Segon, que si el verb acaba en vocal els pronoms EM, ENS, ET, ES, LA, EL, ELS, EN s’apostrofen i prenen la forma reduïda com ara “dóna’m”, “compra’t”, “mengi’s”, “mira’l”, “troba’ns”, vota’ns o també “CONFIA’NS“. Altrament dit, la forma apostrofada “NS” correspondria al pronom “ENS” (“CONFIA” en nosaltres”), allò que en castellà seria “ConfiaNOS“.

Doncs bé, aquí teniu un altre exemple extret d’un full de propaganda trobat a la bústia de casa meva fa pocs dies. El que dèiem, un clàssic. Esperem que les tasques pròpies de la reforma d’una llar les executin millor que el que és escriure correctament un eslògan.