Mala peça al teler universitari

Sovint en el món universitari els professors ens queixem de l’escassa, i dolenta, formació en general amb què arriba bona part de l’estudiantat, per descomptat també en aquells aspectes que tenen a veure amb la naturalesa d’aquest blog. Sobre això mateix, de vegades també s’ha comentat el dilema que podem tenir sobre si hem de dedicar part del nostre temps a esmenar errades en qüestions que suposadament han de tenir ja dominades, o passar de tot i fer-l’orni, pensant que això ja no és de la nostra competència; dit en altres paraules, en algun cas m’he demanat com redimonis ha pogut arribar a la universitat alguns estudiants que al meu més modest parer, no reunien uns certs mínims. De fet, la Facultat de Filosofia i Lletres ja fa uns quants anys que va decidir que tothom, a 1r curs, i a banda de la titulació que estigués cursant, havia de fer l’assignatura “Expressió oral i escrita” (a triar català o castellà). És a dir, una mena de curs propedèutic, semestral, de 6 crèdits i passant per caixa.

De totes formes, valdria més que no ens queixéssim tant i mirar-nos més el melic en tant que de vegades nosaltres no som tampoc un bon exemple de prèdica. Prova d’això són alguns escrits que provenen de diferents òrgans de la mateixa universitat i que podeu trobar en aquests sengles enllaços del bloc d’en Xavier Villalba: el primer és un fragment de la guia docent oficial d’un mòdul d’un màster, mentre que el segon és a propòsit de l’atac informàtic massiu del virus Wanacry de fa unes setmanes i del missatge que apareix en la pantalla dels ordinadors connectats a la xarxa de la UAB quan els connectem.

Certament, reconec que algunes d’aquestes errades detectades són d’un nivell elevat, que poden ser un pèl difícil de detectar. Però de totes formes, això no treu que un centre educatiu superior no hagi de mostrar una cura lingüística de tot allò que comunica, sigui qui sigui qui ho faci. I és clar, després ens trobem que els nostres estudiants no dominen gaire la llengua, ni la pròpia ni la primigènia, el llatí. I això ho podem trobar a la Facultat de Filosofia i Lletres; aquí us deixo la fotografia d’una pintada que hom va fer a l’entrada del seu Deganat amb motiu de la darrera vaga d’estudiants, i on es pot llegir aquesta expressió que vindria a significar “tot és comú” o “tot és de tothom”. No sóc gaire destre en llatí però després de buscar en diferents webs he arribat a la conclusió que “comunia” s’ha d’escriure amb dues emes. De totes formes, si algú m’ha de corregir li prego que ho faci: sempre és bo aprendre dels errors.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Universitat

¡Catalufos, no pitéis el “ipno”!

La gent que em segueix en això de les xarxes socials (no gaires, tot sigui dit) i la que em coneix realment (espero que uns quants més) ja sap que més d’un cop m’he declarat persona que odia el futbol de totes totes. I no entraré, de nou, en explicar-ne els motius, només reiterar el que per mi és el principal i el pal de paller de la meva postura: en aquest país el futbol fa més mal que bé perquè fa que moltes persones que, d’entrada diríem que són “normals”, es comportin durant una estona (més o menys perllongada) com autèntics pallassos (si optem per l’accepció còmica) o com hooligans (si tirem per la vena més violenta). Per descomptat que també trobem molts aficionats a qui aquest esport només els provoca una visualització encara més evident de la seva imbecilitat o agressivitat. Per això intento no caure en aquest costat fosc del comportament humà i si algú m’ha de titllar d’imbècil o pallasso, doncs que sigui per un altre motiu (*).

Faig aquesta introducció perquè un cop més la final de la Copa del Rei de futbol d’aquest propassat dissabte entre Barça i Alavès ha estat un excel·lent aparador per deixar anar la bilis de la catalanofòbia a la qual ja estem més que acostumats. De fet, fins i tot podria dir que és la reacció o contraatac a la ja preceptiva xiulada que fan els aficionats catalans a l’himne espanyol. Per tant, empat a un pel que fa a suposades ofenses (personalment tant em fot que es xiuli l’himne com que jo sigui inclòs en un determinat col·lectiu pel simple fet de ser català). Ara bé, el que Fartografia no pot passar per alt de cap de les maneres és veure com fins i tot persones que es deuen sentir espanyoles fins la mèdul·la -ja sabem que ningú és perfecte- no són capaces d’escriure correctament una paraula de només 5 lletres, i que tan sols una la diferencia entre el castellà i català. Ara ja veiem que el futbol també deixa en evidència gent d’allò més analfabeta i després les maleïdes xarxes socials ja s’encarreguen de visualitzar-ho als quatre vents.

(*). Per descomptat que aquesta crítica no va dirigida a tota aquella gent que sent aficionada al futbol es comporta encara d’una forma razonable, que n’hi ha i en conec alguns. Les grans simplificacions fan que només ens fixem en els extrems i ens oblidem, en canvi, de tot el que hi ha pel mig.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Xarxes socials

L’error importa, el “tamany” … també

Són nombroses les entrades que en aquest bloc he dedicat a la qüestió dels castellanismes i tot i així, no me’n cansaré de continuar fent-ho. Malgrat que molts estiguin tan interioritzats dins el català més normatiu, que molta gent no se n’adoni o fins i tot que t’ho neguin quan fas l’observació pertinent, és una batalla que crec que no s’hauria de perdre llevat que arribi un dia que l’Institut d’Estudis Catalans ens digui que obre la porta a certes paraules que avui dia les qualifiquem de “castellanismes”, “barbarismes”, cas en el qual ja no podríem parlar d’un o altre sinó de “manlleus” o “estrangerismes”, com és el cas de molts neologismes la majoria d’ells provinents de l’anglès (anglicismes) o el francès (gal·licismes). No m’estendré gaire més en aquesta qüestió ja que ni en sóc un gran expert -reconec que sense voler jo mateix en deixo anar algun que altre, de castellanisme- ni tampoc em vull repetir més que la sopa d’all. Ara bé, això no vol dir que quan vegi algun pel carrer o directament me’l trobi a la bústia no hi hagi de ficar cullerada, oimés si són d’aquells tan habituals com alhora clamorosos, que fan obrir els ulls de bat a bat.

De fet, i només a tall de recordatori, aquí us deixo els enllaços a tres entrades anteriors que tracten el tema (estètica, mobiliari i finançament) i també, tot seguit us presento dos exemples més de castellanismes “clàssics” que fins i tot aquí ja hem tractat en més d’una ocasió. Més que res per donar també sortida al material que tinc recollit de fa temps i que em serveix de pretext per intentar reactivar aquest bloc, que ja fa uns mesos que està “mort”.

 

financiacio

El primer exemple torna a tractar la qüestió de si “financiem” o “financem” i veient això potser valdria més que algunes clíniques dentals oferissin als seus clients mentre esperen a ser atesos manuals d’ortografia en comptes de números endarrerits de revistes del cor, motor, salut o del que sigui (de fet, diria que això va a menys veient que ara tothom ja fa ús del seu mòbil per fer temps). Per la seva banda, aquest segon exemple passa per alt, tot i les grans ulleres del gos de l’anunci, que el que importa és la “mida” i no pas el “tamany“. I efectivament, com més gran sigui la pífia, més visible és.

tamany_si_importa

 

Deixa un comentari

Filed under Òptica, Serveis personals

Tatuatges en anglès i … dislèxics?

Fa un temps que porto un parell de tatuatges (o si ho preferiu tattoos) per gentilesa de Blackfish Tattoos de Manresa: era una cosa que tenia al cap i va ser passar, de casualitat i tot passejant, per davant d’aquest local i ficar-m’hi; primer va ser un, després d’uns mesos va venir el segon i ja tinc pensat un tercer, tots tres a la mateixa part del cos i tots tres relacionats amb el meu fill, visibles però alhora no gaire cridaners. I és que sempre he pensat que omplir-se el cos de tatuatges com podem veure en molts futbolistes -per dir un exemple- i amb uns motius que a priori, poc o res tenen a veure amb qui els porta (allò típic de sanefes, dibuixots geomètrics, lemes o frases que sonen bé, etc.) no fa per mi. Ja posats a deixar-me una petjada que se suposa ha de ser per a sempre, doncs què menys que estigui vinculada amb un motiu vital, personal, familiar. De totes formes, abans que us comencin a punxar amb l’agulla assegureu-vos bé del que heu encarregat perquè si el tatuatge inclou text, el mínim que s’ha de demanar és que estigui ben escrit, a banda de l’idioma en què s’escrigui. O si més no que la persona que us hagi de tatuar sàpiga més que vosaltres, en això de l’ortografia.

tatuatge_jon_bovi

Així, fixeu-vos en aquest tattoo com reprodueix malament el títol de la coneguda cançó It’s my life de la banda nord-americana Jon Bon Jovi. O el client anava del tot despistat i/o patia de dislèxia o al tatuador no li va aquest tipus de música i no coneix aquesta banda (o qui sap si sabia realment que el text era erroni i va deixar fer en venjança, justament, pel mal gust musical que demostrava tenir el client). Sigui com sigui, oi que el client sempre té la raó? També podria ser que aquest, després d’adonar-se de la seva espifiada, volgués expressar-ho amb una pintada d’empipament al carrer, com aquesta que us reprodueixo d’un conegut carrer del nucli antic de Manresa. És clar que pel que sembla la suposada dislèxia no coneix idiomes, oimés quan aquest país no es caracteritza, precisament, per acollir una majoria de gent que domini l’anglès amb un nivell prou bo com per no cometre aquestes errades.

fuck_yuo

Potser sí que fem cas de la política lingüística que propugna el “Ciutadà” Albert Rivera i avancem, d’una vegada per totes, cap a un veritable trilingüisme. Posats a escriure malament no un ni dos idiomes, fem-ho també amb un tercer. Per cert, si voleu veure els meus tatuatges, envieu-me un missatge amb una adreça mail i us els ensenyo, i comprovareu que el poc text que inclouen és correcte.

Deixa un comentari

Filed under Anglès, Xarxes socials

Puntada antifeixista a l’ortografia

Aquest bloc està farcit d’entrades que reflecteixen l’elevat grau d’invasió de castellanismes que pateix el català i aquesta que llegiu n’es un altre exemple. També s’ha dit més d’una vegada que el campus universitari de la UAB és un “magnífic” camp de proves que demostra que una part del seu estudiantat, a banda d’estar molt conscienciat políticament i identificat amb determinades opcions ideològiques, presenta serioses mancances si ens referim a un domini del català que poguéssim qualificar d'”acceptable”. Sóc conscient, d’altra banda, que en qüestió de castellanismes n’anem tan servits que és impossible no caure en el parany en un moment o altre, per molt que vigilem de no dir-ne cap.

2016-06-17 07.50.57

La imatge correspon a una de tantes pintades que decoren regularment els murs de les facultats de la UAB, en aquest cas concret la de Ciències Polítiques i de Sociologia. Val a dir que no és actual i si no recordo malament va aparèixer durant les darreres mobilitzacions dels estudiants de fa uns mesos. Hi podeu observar, com dèiem abans, un dels castellanismes més recurrents a la llengua catalana en tant que la paraula “patada” s’hauria de substituir per altres com “puntada de peu” o “cop de peu” i si qui dóna la patada és un animal (que n’hi ha uns quants de bípeds pul·lulant per les facultats), aleshores millor referir-s’hi com “coça”, “bitzac” o “guitza”.

De totes formes, jo mateix reconec que és difícil no fotre patades lingüístiques al català, oimés si com aquesta en qüestió es troba molt interioritzada al català i en aquest sentit, combrego amb aquest article d’opinió. De fet, no m’estranyaria que en aquest text algú hi trobés algun castellanisme, per la qual cosa demano disculpes per endavant.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política, Universitat

Ideologies que maten … l’ortografia

Fa temps que tant a Espanya com a Catalunya estem instal·lats en una situació política certament inestable i que dóna molt de joc als mass media. En un cas perquè després de fer-nos perdre el temps anant a votar el 20-D tenim un govern en funcions -per cert, algú ho ha notat?-, uns líders polítics incapaços d’assolir un pacte i un escenari de repetició de nous comicis electorals per al 26-J. I en l’altre cas perquè tot i haver-se arribat in extremis a un acord per formar govern després de les eleccions del 27-S, el panorama per al president Puigdemont és com el d’un malabarista intentant fer el seu número circense i amb els pallassos d’un i altre cantó fent-li la guitza. I ara tenim l’amenaça dels i les “cupaires” de tombar els pressupostos i per tant, el risc que tornem a unes altres eleccions. Sens dubte que aquests temps són també -i suposo que és una conseqüència de l’anterior- propicis perquè els candidats remarquin la seva fermesa en pro d’una determinada ideologia i alhora, la seva oposició a unes altres amb què ataquen, quan no insulten, els seus rivals. Així, tenim el Partit Popular que titlla de “comunistes” els líders dels partits d’esquerra (pacte Podemos-IU), acusació que també fa l’omnipresent Albert Rivera així que pot, que és molt sovint perquè no deixa de tenir un micròfon adherit al seu cos com si fos un apèndix més. En aquesta línea, no passa dia que no es vulgui relacionar Podemos i Pablo Iglesias amb el règim “populista” de Nicolás Maduro a Veneçuela, fins i tot en visites al país com si es tractés d’un messies (oi Albert?) o convocant reunions del Consell de Seguretat Nacional per tractar la situació que s’hi viu. Sembla ser que ara la màxima preocupació de la ciutadania és Veneçuela i jo sense saber-ho … Suposo que alguna cosa haurem fet malament en una vida anterior perquè se’ns castigui amb aquests polítics.

Communisme_mata_1

No em posaré aquí a advocar per una ideologia i denigrar d’una altra, però ja posats a estar més “ideologitzats” que ningú, per què no en reivindiquem una que defensi uns certs mínims ortogràfics en el moment d’agafar un esprai i fer una pintada a qualsevol mur? Ni sóc comunista ni tampoc un nazi (tot i que aquí ho sembli), totes dues tenen a les seves esquenes milions de morts (és el que té portar a l’extrem certs postulats ideològics) i si s’acusa algú de ser hereu d’un comunisme demodé també es podria dir el mateix d’aquells que són hereus d’un règim, franquista per a més senyes, que veia amb bons ulls el nazisme quan aquest semblava que s’havia de menjar el món. En la línia del que reivindico, us poso aquestes dues imatges: la primera(*) anunciant que el comunisme mata i si bé ja ho sabíem (o si més no s’ha fet en nom seu), el que potser desconeixíem és que en castellà aquesta paraula s’escrigui amb una doble “M”. La segona imatge és molt il·lustradora del que pensa molta gent: que bona part dels militants i simpatitzants dels partits d’ultradreta tenen poques neurones al cap, i sovint en mode off. Deixant de banda que s’ha de ser molt fill de puta per pensar això, és d’analfabet escriure-ho així; hi ha gent que presumeix de “nazi” i ni sap escriure correctament un dels distintius més recurrents d’aquesta ideologia: la salutació amb el braç amunt va acompanyada del crit “Heil” i no “hait” … gilipollas!! (**)

13339707_10208453470327383_4031228098865864047_n

(*). Val a dir que aquesta pintada estava al costat d’una altra que deia el mateix en anglès i en aquest idioma sí és communism.

(**). Sóc conscient que aquest insult no és correcte en català però sempre m’ha agradat. Potser hauríem de dir “carallot”.

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Política

Contra la gentrificació: no tot s’hi val

La gent que segueix aquest bloc sap que el seu objectiu és aportar un minúscul granet de sorra a la millora del trist panorama de la situació del català escrit que trobem en uns quants àmbits de la nostra vida quotidiana: anuncis, cartells, propaganda, pintades als carrers, xarxes socials, etc. De tant en tant també fa “incursions” al castellà perquè com a bilingües que som, també val la pena tenir una mica més de cura quan utilitzem aquest idioma. Ara bé, no recordo que Fartografia hagi dedicat alguna entrada a l’anglès tot i que sí una al francès. Per tant, com mai és tard per fer-ho, aquí en teniu la primera: considereu-ho com si l'”inquisidor lingüístic” que porto dins hagués fet les amèriques per enriquir la seva, ja elevada, cultura ortogràfica. I com qui no vol la cosa, o casualitats de la vida, l’exemple toca de ple un dels conceptes que s’explica sovint a l’àmbit de la Geografia urbana, del qual no en sóc un especialista però com a geògraf que sóc, de tant en tant l’explico en alguna de les meves classes.

Gentrificacio

Per a tota aquella gent que no sàpiga què vol dir aquest concepte, en poques paraules es refereix al procés de transformació d’un barri degradat i empobrit i pel qual la seva població original es veu desplaçada per una altra de més poder adquisitiu, amb el que això implica d’alça del preus dels habitatges (de compra i de lloguer) i canvi en les relacions socials, en les activitats econòmiques, ús de l’espai urbà i una millora en els serveis: per exemple, això ha passat als barris del Raval i Poble Nou de Barcelona, l’Albaicín de Granada, el de Triana a Sevilla, Malasaña en Madrid o el cas molt més paradigmàtic de la ciutat nord-americana de Sant Francisco. Resumint-ho molt, i d’acord amb la imatge que adjunto, seria la substitució d’habitatges socials per apartaments per a yuppys, artistes, bohemis, hipsters i algunes “tribus urbanes” més d’aquestes que van apareixent de tant en tant, demostrant amb això que ens equivoquem en buscar vida intel·ligent en altres planetes quan encara està per veure que n’hi hagi al nostre.

Però no ens desviem del tema: fixeu-vos com l’autor de la pintada reivindicativa ha tingut un petit lapsus i s’ha deixat la lletra “r” al bagul. Potser estem assistint al naixement d’una nova tribu, la dels “grafiters analfabets” o si més no, un pèl despistats. Tot plegat, està bé lluitar contra aquest procés de gentrificació però fóra bo fer-ho també amb una mica de vista. Per cert, en aquesta entrada podeu comprovar que la paraula “grafiti” s’accepta en castellà, però en canvi al català no em surt per enlloc.

Postdata: ja que parlem d’aquest tema heu de saber que el mot “vivenda” és un castellanisme i que el correcte en català és “habitatge“; reconec que a mi quasi se’m cola en el text i que ho he hagut de consultar al diccionari, de fet, diria que el primer, però, és molt més habitual de sentir que el segon.

Deixa un comentari

Filed under Política

El Tió ha fet una carnisseria!

No fa gaire vaig publicar aquesta entrada sobre l’expressió incorrecte de “Cagatió” que sembla que darrerament s’hagi posat moda quan arriben dates nadalenques. A banda d’això, he de dir que per mi és una temporada en què ja sóc conscient que hauré de fer el cor fort i aguantar el que crec, humilment, són massa regals per als nens ja que entre el tió, cap d’any, Reis i la mare que els va a parir a tots, n’acabo una mica fart. Però com veig que la meva petició anual que a casa no ens cal res i que ja tenim de tot, que si de cas ja fem amb un regal per al nen, i molt seleccionat, acaba per no ser escoltada … doncs miro cap a un altre costat i entre bocí de torró, de tortell i copa de mistela, espero pacientment que s’acabi tot això i tornar de nou a la rutina diària prenadalenca.

Per sort, no tots els regals que ha cagat el tió i caigut del sac dels Reis pensant en el nen de la casa han estat capses de Lego y Playmobil -eps, que m’agraden i els trobo educatius- sinó que també hi ha hagut espai per a uns quants quaderns de cal·ligrafia, contes i jocs de taula, com el que és objecte d’atenció en aquesta entrada. Fixeu-vos en la següent imatge: és d’un joc de preguntes i respostes i en una se’ls ha colat una errada en una paraula d’aquelles que al programa de TV3, “El gran dictat“, podria sortir perfectament a la secció de “Lletra a lletra”.

Ofici_carnicer

I és que a la pregunta de quin ofici té el cangur del dibuix, en què surt tallant filets de carn, la resposta apareix mal escrita atès que l’ofici de “carnicer” no existeix en català. Per tant, l’animalot en qüestió sembla haver fet una veritable “carnisseria” ortogràfica i ha passat la serra mecànica per la secció de la dobla essa, que és com s’ha d’escriure. D’altra banda, curiós que un cangur faci de carnisser però si en aquest país en Rajoy ha fet de president i la Belén Estebán d’escriptora, aleshores no hi ha res perquè sorprendre’ns.

Deixa un comentari

Filed under Llibres

Pífies en l’economia mediàtica

Crec haver dit alguna vegada en aquest espai que una de les assignatures que imparteixo al Grau de Geografia i Ordenació del Territori (GiOT) de la UAB és Economia. Quan m’ho van proposar, a mitjans del 2010, no ho vaig dubtar ni un moment ja que crec que és bo que un professor variï o ampliï de tant en tant el seu repertori docent si no vol acabar fent sempre el mateix i, ergo, instal·lar-se en una còmoda rutina que pot conduir a un cert estat d’avorriment (i el que això implica també d’avorrir els estudiants a l’aula). I val a dir que aquesta decisió va ser, per mi, encertada perquè amb la maleïda crisi que encara patim, de material no me’n falta en absolut. A més, com de la crisi poca gent se’n salva, l’economia ha deixat el seu àmbit més tradicionalment restringit i podríem dir que ha passat a ser d’interès general: no hi ha tertúlia de ràdio i televisió en què no se’n parli (fins i tot a la franja del prime time). De fet, tinc la sensació que alguns economistes han assolit un cert nivell de popularitat i impacte tan gran que han esdevingut gairebé gurús mediàtics: Xavier Sala i Martín, José Mª Gay de Liébana, Santiago Niño-Becerra, Daniel Lacalle …

Piulada_Bernardos

Faig aquesta introducció perquè una de les fonts d’on trec més material per a les classes són les xarxes socials i quan segueixes uns quants economistes d’un i altre espectre ideològic (segurament en el punt mig dels dos extrems trobaríem una gran dosi de la veritat) acabes per fornir un bon gruix d’articles, opinions i imatges que, us ho asseguro, en el meu cas han substituït els clàssics manuals d’economia que trobem per les biblioteques. De fet, estic cofoi de poder dir que els meus estudiants, si volen, no tenen perquè prendre apunts. Doncs bé, de nou el Twitter ens dóna un molt bon exemple de com de la mateixa forma que un economista conegut no implica per defecte que sigui un bon economista, pot demostrar també manca de rigor ortogràfic en els missatges que escriu. Us poso un cas, el d’en Gonzalo Bernardos, economista que ha aconseguit igualar gairebé a l’Albert Rivera pel que fa a això de trepitjar platós de TV i estudis de ràdio (el veureu a La Sexta, Antena 3 i a 8TV i el sentireu en alguna emissora de ràdio com ara a RAC 1, on també té l’honor de ser imitat). Així, aquesta imatge és d’una piulada seva del nou president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, on podem veure com mostra un desig potser un pèl exagerat i també com fa un mal ús dels pronoms febles (ja he dit més d’un cop que els pronoms no són el meu fort però diria que aquest “el” hauria de ser “ho”).

No conec aquest paio però buscant una mica per la xarxa trobo que és nascut a Barcelona, amb una carrera docent també molt arrelada a Catalunya i tot i no saber del cert si el català és o no la seva llengua materna, crec que ha tingut prou temps com per no cometre pífies ortogràfiques com aquestes. És clar que quan el sents a parlar ja t’adones que peca del mal de molts catalanoparlants: que parlen el català tan malament com l’escriuen, ple d’incorreccions, castellanismes, etc. Estic convençut que en castellà no comet tantes errades però tot i així, i sent professor universitari, no estaria de més vetllar per la qualitat ortogràfica del que s’escriu i s’acaba difonent. També podria ser un exemple de com sembla que el món de l’economia “mediàtica” estigui renyit amb el de l’ortografia “anònima”, si jutgem per aquesta altra entrada que vaig dedicar al Xavier Sala i Martín. Sigui com sigui, per sort jo no en sóc, d’economista, tan sols un simple geògraf: i és que no m’agradaria que diguessin de mi el mateix que diuen d’aquests altres professionals, que es passen mitja jornada laboral fent prediccions de com anirà l’economia i l’altra mitja a intentar esbrinar perquè han fallat.

Postdata: frase d’un conegut i ja traspassat economista dedicada a tots aquells col·legues seus que havent descobert què vol dir ser un personatge mediàtic, miren més quin perfil els queda millor davant la càmara que no pas el rigor del seu discurs.

images

Deixa un comentari

Filed under Xarxes socials

Lomana … és imperatiu corregir-te!

Aquest bloc més d’un cop s’ha fet ressò de les pífies de personatges coneguts del món de la cultura, periodisme, política, etc. quan han escrit algun missatge al Twitter (p. ex. aquí teniu una entrada sobre Podemos, aquesta sobre càrrecs públics i una tercera del “messiànic” Rivera). És aquesta una d’aquelles xarxes socials que facilita que tothom pugui dir la seva, del que sigui i en qualsevol moment i sobretot, sense que abans s’hagi fet un mínim esforç de reflexió del que es diu i, sobretot, de com escriure-ho. Certament, el reduït nombre de caràcters que permet no dóna per esplaiar-se gaire però potser aquí radica una de les seves virtuts: la de deixar al descobert les misèries de molta gent que no sap escriure correctament i a qui sembla que no li importi gens que l’altra gent se n’adoni. Sens dubte obliden el que es diu molt sovint en aquests casos, allò que escrius, si és bo i ben escrit, és dues vegades bo. Però ja sabem que en aquest p*** país això de la bona escriptura és un valor que va a menys i en el fons, i per mi, no deixa de ser un reflex més d’una situació de dèficits estructurals del nostre model d’ensenyament. No entraré de nou a comentar-ne aquí alguns dels motius però potser l’enorme popularització de les mateixes xarxes i també dels sistemes de missatgeria instantània com el Whatsapp, amb el que això implica d’una escriptura que prima més la immediatesa que el rigor, en sigui un i molt clar.

D’altra banda, el feed-back que permeten les xarxes, els comentaris d’altres persones i rèpliques entre uns i altres fa que augmentin les butlletes perquè un o altre cometi una pífia, que encara és més visible si es tracta de voler corregir algú i fer-ho malament. En aquest enllaç us poso un cas del conegut escriptor Arturo Pérez Reverte i en aquest altre la resposta del “cupaire” David Fernández a un comentari que més que opinar sobre la posició de la CUP en relació al procés sobiranista, és un reguitzell d’insults i alhora d’incorreccions.

Lomana_i_imperatiu

Doncs bé, ara tenim un altre exemple que ha implicat la coneguda Carmen Lomana, de professió … ¿¿?? i que vaig trobar al digital Huffingtonpost.es fa unes setmanes. Quan ho vaig llegir em vaig quedar una mica pensatiu ja que no sabia què entenia aquesta senyora per un temps verbal imperatiu. Alguns dels comentaris que es podien llegir eren d’allò més divertits i imaginatius però en el fons, i per mi, no deixa de ser una mostra més de com maltractem, també, el castellà. Potser que no li demanem a aquesta dona més del que pot donar perquè sospito que amb tanta operació d’estètica i algun que altre estirament de pell, la seva neurona (en singular) deu treballar en unes condicions infrahumanes. Si no hagués posat el parèntesi al seu comentari encara podríem haver pensat, de bona fe, que a l’hora d’escriure el text ha confós la tecla de la “Z” per la “D”, que una i altra no estan gaire lluny en el teclat; però això de voler corregir algú i fer-ho malament, és com fer dues vegades el ridícul.

Per cert, sabíeu que la Lomana es va presentar al Senat a les darreres eleccions generals per VOX? Humilment, Carmen, crec que seria més útil que consultis un diccionari de la coneguda editorial homònima. Amb les ximpleries que diu el seu líder, si a les files del partit es dóna el cas d’un militant acérrim defensor del castellà correcte, encara seria capaç d’agafar-s’ho al peu de la lletra i llançar-te Giralda avall.

 

Deixa un comentari

Filed under Castellà, Xarxes socials